Cap a les 6 de la tarda, el tretzè pis de la Harvard School of Public Health està desert. Només quedem alguns Night Owls a mig experiment, o músics que volem tocar el trombó sense molestar ningú. Són moments tranquils i creatius, amb les llums de l’skyline com a vista de fons i el somni americà als teus peus...
Normalment, a aquesta hora tenim una interrupció irritant. És la vista de l’Amiga. L’Amiga és una noia dominicana, baixa, grossa, lletja i analfabeta que s’ocupa, amb força desencert, de la neteja del nostre despatx. Sol aparèixer desentonant cançons a pulmó lliure. Una tortura per nosaltres Harvartians que tenim a les nostres mans els futur de la ciència i no podem estar pendents de distraccions com aquestes. El Linhong acostuma entaular-hi converses en castellà, d’aquí ve el sobrenom Amiga. La situació és grotesca perquè ella es posa a parlar com una boja com si ell l’entengués, però ell no entén res. “Es muy listo este chino” - em diu.
Dijous passat, l’Amiga va arribar molt trasbalsada. El noi del despatx del costat li havia dit que no creia en Déu. Ella no s’ho podia creure i em va preguntar: “Tu crees en Dios, no?”. Òbviament la meva resposta a aquella pregunta estava molt per sobre de la capacitat intel•lectual de la meva interlocutora. Així que vaig contestar-li: “Sí”. I ella va dir: “Pues claro, como no puede creer en Dios. Mira, yo te cuento una historia mi amor.”
Aquesta és la història que em va explicar. L’Amiga va arribar als Estats Units en un patera des de Cuba. A mig Golf de Mèxic, una tempesta tropical va enfonsar la patera. Van caure tots a l’aigua. Ella no va parar de resar i quan pensava que ja no podia més, una ma la treure la de l’aigua. Eren els guarda-costes Americans que la van carregar a una llanxa cap a Florida, des d’on havia de ser deportada immediatament. Durant el viatge, però, ella es va adormir sota una pila de mantes, i la policia americana no la va descobrir fins al cap d’un temps, quan la deportació dels altres supervivents del naufragi ja s’havia dut a terme. La van empresonar uns dies. Ella seguia resant i veia a Déu a cada instant. Finalment va arribar el dia de la seva deportació però quan ja marxava enmanillada cap al seu destí, la policia va rebre una trucada inesperada. Un jutge havia decidit que es podia quedar als Estats Units... “Yo todo se lo debo a mi papaíto Dios”.
A mesura que escoltava aquesta història el meu ego harvartià es va anar diluint en la merda i aquell personatge grotesc tan irritant s’anava fent més i més gran... Ella va marxar. Jo vaig parar l’ordinador sense guardar cap dels canvis que havia en els meus documents. Quina importància tenia allò que havia aconseguit en els darrers esforços d’aquell dia que no era res més que un dia més? Em vaig quedar pensant en aquelles coses que tots sabem però que mai fem nostres. Per l’Amiga, la certesa Déu és més gran que cap de les meves certeses, incloent 1+1=2 (en base 10). Em vaig sentir estúpid de saber que ho tinc tot i no sóc més feliç que ella. O potser no ho tinc tot, potser ella té Molt més que jo?
