Més Maine

Altament recomanable això de Maine. Un superfície enorme plena de llacs, boscos i muntanyes, i de tant en tant un pagesot d’allò més profund. Els USA ténen la densitat de població ideal.



I és clar, els pixa-pins (pine-pissers) de torn sota la neu.

La Boston Symphony Orquestra

Avui m’ha trucat el Martin per anar a escoltar la Boston Symphony Orchestra al Symphony Hall. Tocaven Vltava de Smetana, i com que és el meu compositor-Txec-de mitjans-del-segle-XIX prefereit m’hi he afegit. La BSO és una de les millors orquestres simfòniques del món i diuen que el Symphony Hall, tot i ser molt lleig, és una de les tres sales de concert amb més bona acústica que existeixen. El cert és que se’m fa difícil imaginar una experiència musical més propera a la perfecció que la que he viscut aquest vespre. L’art d’avui és originalitat i enigma, però trobo que sovint oblida aquesta crida a la bellesa i a la perfecció que hom pot experimentar en les grans sales concerts del món, quan la bellesa et força a admetre l’existència de l’absolut.

El Mount Washington

També vam fer unes quantes excursions per la zona. Això que veieu al fons és el Mount Washington, la muntanya més alta entre els Pirineus i les Rocky Mountains. És com el Matagalls (1917 m) però amb el pitjor mal temps de la terra. A dalt del Mount Washington hi ha l’estació meteorològica que ha registrat el vent més fort que s’ha mesurat mai a la superfície de la terra (372 km/h).Durant 110 dies l’any s’hi registren vents més forts que els dels huracans i la temperatura més baixa que s’hi ha mesurat mai és de -44C. I no hi vam pujar.

Thanks Giving Day

Podríem resumir el nostre long weekend amb aquesta imatge del sopar de Thanks Giving que ens va preparar la Julie –amb assistència inestimable del Fuchini-. Suposo que esteu buscant el gall d’indi. Vam decidir que això dels Gall d’indis és poc gustós i aixereït així que el vam substituïr per pernil i ànec.

Maine

Marxem a Maine a passar el Thanks Giving Day weekend amb la família americana (incloent l’oncle Quil•li de NY). Hem tornat a cagar-la perquè hem llogat una casa de somni a la vora d’un llac oblidant que segons la previsió meteorològica les temperatures rondaran els -13C.

En qualsevol cas, l’objectiu és essencialment culinari, és a dir, menjar tot quant àpat suculent ens prepari la Julie, així que el que passi a l’exterior no m’ocupa massa.

La gran atracció del Thanks Giving weekend als USA no és tant el sopar del Dijous, sinó les rebaixes del Divendres, l’anomenat Black Friday. En general les botigues obren a les 12.01 de la nit del divendres i la gent embogeix a l’estil del dia 7 de gener a Espanya. Estem molt temptats d’anar al Maine Mall per captar-ne l’ambient però no estem segurs que estiguem en condicions estomacals per fer-ho. Seguirem informant.

pi = 0.5

Divendres a la tarda coincideixo als passadissos de la facultat amb un matemàtic catòlic que em diu tot capficat: “Déu no pot existir, perquè si existís hauria fet que dues vegades pi fos igual a 1 en comptes de 6.28...”

De quan jo era èpsilon

Quan sento a parlar dels problemes que experimenten els professors d’educació secundària avui en dia, de com de difícil s’ha convertit exercir aquesta feina, de com d’indisciplinats són els alumnes i dels pocs recursos que tenen els professors per tirar endavant en aquestes condicions, quan sento a parlar d’aquests problemes intento recordar com va ser la meva educació i què pensava quan era un èpsilon envoltat d’èpsilons.

Tot i haver anat a una d’aquestes escoles que el rumor popular considera elitistes, recordo que en aquella època ja n’hi havia molt de vandalisme, que als professors també se’ls negava el respecte i que de tant en tant se’ls punxaven les rodes del cotxe; en aquella època ja es cridava, s’insultava, es robava, s’escopia i s’agredia. Una gran pèrdua de temps tot plegat si no fos per la pubertat de les èpsilons femenines. També recordo que en aquell moment jo atribuïa la culpa del desastre a la mediocritat de la majoria del meus professors. Aquesta atribució venia de la simple observació que mentre la majoria d’assignatures eren una selva, cada any hi havia aquell parell de professors que tothom escoltava amb obediència militar i fascinació religiosa, aquells professors que mai van haver d’aixecar el to de veu per fer callar ningú o per fer estudiar el personal. Aquells professors que et canvien la vida, fars enmig de la foscor. I jo em preguntava què tenien aquest professors tan brillants que els altres ni tan sols eren capaços d’imitar? La meva conclusió va ser que en a la majoria de professors se’ls en fotia la seva feina, que no tenien vocació de professors ni caps ganes de millorar les seves classes, que jo no els interessava i que ells no m’interessaven a mi.

Avui reconec millor que aleshores que ser professor no n’ha de ser gens de fàcil i conec casos específics d’autèntica heroïcitat – com un manresà ensenyant mates al Bronx-. Però també reconec en tot aquest debat educatiu, o més ben dit, en tota aquesta queixa educativa, hi trobo a faltar el debat sobre la qualitat, vocació, i motivació per la millora del professorat. Entenc que ningú en pugui dir res sense crear una revolució, però com que d’això no en sé res més que els meus records d’adolescència, jo ho puc escriure. Un bloc és al capdavall una finestra per opinar sobre temes que desconeixes profundament. Els temes que coneixes bé, els has de tractar amb tanta delicadesa que t’acabes negant a fer-ho sense cobrar.

Erdos

Erdos és un dels matemàtics més celebrats del segle XX, tant per la seva trajectòria matemàtica com per les seva excentricitat. Va viure gran part de la seva vida com un vagabund, d’universitat en universitat, de congrés en congrés, trucant a la porta de les cases dels seus amics cridant “el meu cervell està obert” i demanant-los que el deixessin dormir a casa seva. Diuen que les seves pertinències sempre van cabre en una sola maleta.



De les excentricitats d’Erdos, la que més m’agrada és que anomenava els nens “epsilons” perquè en el camp de les matemàtiques els nombres petits solen anomenar-se epsilon.

Tan gran és el Folklore al voltant d’Erdos, que els matemàtics han creat un nombre en honor seu, “el nombre d’Erdos”. És una mena de mesura de com de proper et trobes intel•lectualment del gran geni. Funciona així:

Si ets Erdos, el teu nombre és 0 (no pots ser Erdos perquè està mort).
Si has estat co-autor d’Erdos, el teu nombre és 1.
Si has estat co-autor d’algú amb nombre d’Erdos N, el teu nombre d’Erdos és N+1.

Això us és totalment irrellevant però us ho explico perquè avui m’he trobat un coautor meu que m’ha comunicat amb entusiasme que ell –i per tant jo també- tenia un nombre d’Erdos igual a 4. Aleshores he mirat de la llista d’Erdos 1 i Erdos 2 i he descobert que aviat seré 3... quin suspens eh?

D’acord, ho admeto, tot això se me’n fot gairebé tant com a vosaltres... però que quedi constància que estic temptat d’anomenar el meu primer fill “Epsilon”.