Marxem

Aquesta nit volem cap a Chicago, preveient la nostra primera Jam Session de matinada al Club més antic de la ciutat, el Green Mill. Demà, ruta pel South Side i més concerts al vespre. I després...

Illinois, Iowa, Missouri, Arkansas, Tennessee, Mississippi, Louisiana.

Seguirem informant.

Aquesta setmana

Què voleu que us digui, aquesta setmana és la setmana d’abans del Jazz Track, i treballarem un munt d’hores i com sempre esperarem l’inesperat, però per sobre de tot, aquesta és la setmana d’abans del Jazz Track i per celebrar-la comencem amb un iutup descomunal (cortesia de la mire). Ray Brown i Gene Harris que converteixen Summertime en una suite amb tots els elements que fan del Jazz la millor música del segle XX.



I si no sabies què és el Jazz, ara ja ho saps.

Funcionaris estrella

Penso que la gran feblesa del sistema liberal americà és que no compleix el principi fonamental del liberalisme que és la igualtat d’oportunitats. Nens pobres i nens rics no tenen ni de bon tros les mateixes oportunitats educatives i cal ser un geni molt tossut per haver nascut al Bronx i acabar a Harvard. Que això no és bo ho saben els polítics liberals i els no liberals tot i que uns i altres s’inclinen per solucions diferents.

Una possible solució per garantir la igualtat d’oportunitats és reduïr les oportunitats dels que en tenen, és a dir, rebaixar el nivell educatiu fins que els que ténen accés a l’educació siguin tan poc educats com els que no en ténen. Aquesta seria la solució catalana igualitària segons diuen els experts.

La solució Bostoniana sembla tenir una tendència oposada, si més no aquesta és la intenció del nostre alcalde demòcrata Thomas Menino –que té cara de tonto del bote però no ho deu ser tant-. En Menino ha decidit impulsar l’escola pública fitxant la superintendent (suposo que l’equivalent a la inspectora general, o dit d’altra manera, la jefa de l’educació pública més celebrada del país, la Dra. Carol Johnson) actualment superintendent de les escoles públiques de Memphis.

Aquest fitxatge d’un funcionari ha estat un esdeveniment mediàtic de primera plana, equivalent a qualsevol fitxatge estel•lar dels Celtics o dels Red Sox. El seu sou serà d’uns $250.000 anuals. Us imagineu la reacció a Catalunya si l’encarregat d’educar els pobres cobrés un sou milionari com aquest?

Això sí que és molt lliberal. Vols arreglar l’educació? Doncs fitxa el millor per fer-ho. Que millor no vol venir? Afluixa més pasta i l’acabaràs convencent.

Armstrong i Parker, el Tango i la Sardana

Aquests dies faig dues coses: d’una banda treballo, i d’altra banda em preparo pel Jazz Track. Disposo d’una pila de llibres i DVDs sobre la història del Jazz que devoro àvidament. De tota aquesta documentació, em crida l’atenció el paral•lelisme que s’estableix de forma gairebé universal entre l’aportació al Jazz que va fer Louis Armstrong i la que va fer Charlie Parker. La història els presenta com els dos grans revolucionaris del Jazz. A mi em sembla que és cert que tots dos van aportar una nova manera de tocar Jazz, però també és cert que l’analogia acaba aquí.



No es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i no cal haver escoltat gaire Jazz per veure-ho clar. Tots aquells clubs de Jazz que la música de Louis Armstrong va obrir, els va tancar la música de Charlie Parker. Aquella música que Armstrong tocava per ballar, Parker la tocava en clubs en els quals es llegien cartells com ara “Dancing is strictly forbidden”. La d’Armstrong era la música d’un poble, la de Parker la d’una èlit . I no es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i tots els que heu escoltat una mica de Jazz sabeu que això és veritat.

I el que no entenc és perquè tots els llibres perpetuen aquesta mentida que diu que la música d’Armstrong i la de Parker és la mateixa, i en canvi ningú fa referència a la meva proposta que el tango és l’evolució natural de la sardana.

Oh my God Road

En un raconet del mapa de Colorado, escrit en lletra petita, hom pot llegir les paraules “Oh my God Road”. Sense pensar-ho dues vegades –que vol dir que la Fucho, la Julie i jo no ens ho vam pensar dues vegades però que el Galleguinho encara s’ho pensa- vam dirigir-nos cap a la “Oh my God Road”. És una pista de Muntanya força llarga que passa per desenes de mines d’or abandonades com aquesta.

Uggggh!!! El que no sabem és si es diu “Oh my God Road” per les vistes increïbles de les Rocky Mountains, per la por que fan les mines abandonades, o pels precipicis que hi ha a banda i banda de la pista.

Colorado 4000

Sí senyor, tot i les lesions vam aconseguir arribar a la cota 4000. Aquí ens teniu a la falda del Mount Evans (4347 metres).

Bé, no us enganyaré. La raó per la qual vam arribar a 4000 metres amb un turmell torçat és perquè els ianquis han construït una carretera que puja a 4000 metres. La carretera la podeu intuir en aquesta foto.

Hi ha moments que condueixes ben bé amb 4 metres de neu a banda i banda, i la raó per la qual ens vam atrevir a fer-ho és perquè tot i que vam reservar un cotxe compacte per internet, ens van encolomar aquesta BÈSTIA (atenció al detall de la gorra de cowboy del Galleguinho).

Més Ketchup

Aquest article us farà més gràcia, ni que sigui per la meva disfressa de presidiari en solidaritat amb la Paris Hilton.

Colorado 3000

I a 3000 metres Colorado és així. La pregunta que us fareu, per poca muntanya que hagueu pujat, és com és que encara hi queden arbres a 3000 metres? Espero la resposta als comentaris de demà.



I aquests som els expedicionaris. Com podeu veure, equipadíssims per l'alta muntanya.

No penseu pas...

... que he abandonat l'autobombo. De fet, he creat un blog per recollir les notícies relacionades amb l'article de la pasta de dents. Ara el meu objectiu és trobar una cita a cada país d'Amèrica del Sud.

Commencement

Demà és un gran dia a Harvard. És Commencement, el dia que nosaltres anomenem graduació. Aquí en comptes de celebrar que acaben la carrera, celebren que comencen la vida postuniversitària. Suposo que diu molt sobre la mentalitat emprenedora de l’èlit americana.

Avui escric el post des de la Biblioteca de la Law School, probablement la facultat més il·lustre de Harvard. Hi han estudiat, per exemple, cinc dels nou membres actuals del tribunal suprem americà. De fet, escric des d’una taula de la primera planta envoltat de quadres de tots els membres del tribunal suprem americà que han estudiat aquí. Em sento una mica vigilat per aquests pàjaros il·lustres, però què voleu que us digui, sóc una mica rata de biblioteca i trobar-me assegut en una cadira en la qual deuen haver estudiat alguns dels personatges més influents del segle XX em fa feliç.

I si aquest paiu que seu a l’altra banda de la taula és president dels EUA d’aquí vint anys?

Colorado 2000

Comença el recull de fotos del Rocky Mountain National Park. Avui toca la cota 2000.

Els no tan ràpids (segueix l'autobombo)

Com m’agraden aquestes fotos de tubs de pasta de dents...

United Press International
Terra (Spain)
Estrella Digital (Spain)
Unión Radio (Venezuela)
Rosario 3 (Argentina)

Els més ràpids

Interrompo la descripció del viatge a Colorado perquè ahir va sortir publicat el nostre article a Nature, i avui he estat fent una cerca a Google per veure quins han estat els mitjans de comunicació que se n’han fet ressò més ràpidament. Els guanyadors són:

El correo gallego
AOL latino
Ecofield
El diario médico
Panamá América

Bé, de fet, la guanyadora absoluta és l'Agència EFE.