Trepiuno

Ens han fet un cotxe. Es diu Fiat Trepiuno. No és conya, check it out!

La Trepaz

Gran sorpresa. Avui he conegut una Trepat a Boston. Bé, de fet he conegut la Trepaz. La Trepaz és una amiga gallega del Galleguinho que l’ha vingut a visitar uns dies. Es diu Trepat però el Galleguinho li diu Trepaz, de la mateixa manera que va a fer birres a un puf i navega per la wef d’interenez. Segons ell, només els catalans pronunciem les consonants fortes al final de les paraules. En qualsevol cas, avui, la Trepaz i el Trepat hem estat resseguint els nostres origens a la recerca de trets comuns. Hem descobert que tots dos tenim l’origen a Tàrrega. El seu avi va emigrar cap a Santiago de Compostela i es diu (deia?) Trepat Padró. Jo diria que el meu avi es deia Trepat Massó... Així que hem decidit que som cosins segons per vocals, però no per consonants. Small world...

Petits éssers amb flagell

Diu la gent que es dedica a la microbiologia que en el nostre cos hi tenim 20 vegades més bacteris que cèl•lules. Això vol dir que de totes les unitats vitals que conté el meu cos, només el 5% pertanyen a un organisme humà, la resta pertanyen al regne dels procariotes (en nombre, per sort, no en massa).

L’únic objectiu que té un bacteri al llarg de la seva existència és reproduir-se, i per reproduir-se ha de menjar. Així que el 95% del meu cos no vol fer altre cosa que menjar-se’m. I malgrat tot, sobrevisc.

Em pregunto si l’espècie humana sobreviu perquè és una suport vital pels bacteris que l’okupen, un hoste útil per aquest exèrcit de petits éssers amb flagell.

MIT

Aquests dies, en comptes d’anar a treballar, vaig a classe a l’eternament segona universitat més important de l’estat. M’he apuntat a una escola d’estiu al MIT sobre la meva especialitat -biomecànica cel•lular i molecular-. Bàsicament, els tios han portat els principals experts mundials en el camp a fer-nos classes. Hi ha alguns elements força notables. Per exemple, el nostre professor d’avui és un eminent científic indi -un dels catedràtics més joves de Harvard- capaç de resoldre qualsevol problema matemàtic o físic que se li plantegi. Com sempre, la gent que pot resoldre qualsevol problema, sempre tria problemes totalment irrellevants pel futur de la raça humana. En els darrers anys, ell ha adreçat i resolt les següents qüestions transcendentals: com cau un full de paper a terra quan el deixes anar? perquè les plantes carnívores es tanquen tan ràpid quan una mosca hi entra? quin flux creen les banderes quan onegen? com s’ho fa el cranc atlàntic per disparar l’esperma tan ràpid?. Tot això ho publica a les millors revistes, no cal dir-ho, perquè són problemes amb mecanismes molt fonamentals fins ara inexplorats. Jo ja li dic que es dediqui al càncer o al canvi climàtic, però no sembla interessar-li gens.

Sobre l'esperit científic i la supervivència

Finalment, després d’uns dies de no saber on sóc -demano perdó als que em buscaveu i no em trobàveu, de fet no és que no em trobéssiu, és que no era enlloc-, avui he enviat un article a Nature. És el resum en unes 5000 paraules de dos anys de recerca. Pels que no sigueu de ram, enviar un article a Nature no vol dir altra cosa que has tingut els collons d’enviar un article a Nature. Ara l’article passarà per les mans d’editors, revisors i altres indesitjables que probablement em felicitaran pel meu treball i suggeriran que l’envií a una revista de menys impacte. Però mentre això no passi, tinc un article enviat a Nature.

Un cop he fet el darrer click de process d’enviament, he apagat l’ordinador i he mirat enrera. He pensat en el que havia après durant aquest parell d’anys. Em sembla que el més important que he descobert és l’esperit científic dels meus jefes, pels quals totes les meves angoixes no eren més que diversions. “Let’s find out what patterns nature has for us!”. L’esperit científic és un esperit explorador i creador al mateix temps. Els científics de veritat són artistes curiosos que en comptes de pinzells tenen equacions.

Com ja sabeu, qualsevol moment sublim que visc al meu despatx és trencat invariablement per l’irrupció de l’Amiga -es diu Fausta, però això no ens importa-. Avui no ha estat una excepció.

- A ver amigo, que pone en este papel?
- Esto es la factura de la electricidad Amiga.
- Y de que mes es?
- De agosto.
- Y eso que es, el mes siete o el mes ocho?

Tan li fa. La factura de l’electricitat de l’amiga era de 1027 dollars. Això vol dir que fa més d’un any llarg que no paga les factures... Li he explicat que si no paga li tallaran la llum.

- Bueno, pues, habrà que pagar amigo. Vaya con dios amigo...

I un cop més ni Natures, ni esperits científics, ni punyetes. He tornat a casa reflexionant simplement sobre la pura necessitat de supervivència, l'única preocupació de la major part de la raça humana.