Sobre el meu absolut desinterès per la major part de la humanitat

Una dels grans trets diferencials entre el Galleguinho i jo, a part del meu talent i gust per la música al costat de la seva manifesta incapacitat interpretativa i manca de sensibilitat per discernir l’excel•lència de la vulgaritat, un dels grans trets diferencials entre el Galleguinho i jo, deia, és que ell assisteix a unes cent cinquanta festes nocturnes per any mentre que jo només solc assistir-ne a una, i solc assistir-hi per confirmar que no hauria d’haver-hi anat. Per festa entenc la trobada nocturna d’una certa quantitat d’homes i dones, la majoria desconeguts els uns dels altres, en un ambient més aviat sonor i etílic. Afirmo que les festes només serveixen per poder-te despertar ressacós l’endemà – sol o acompanyat- i proferir el següent autoengany: “uah! quina festassa ahir!”.

Jo entenc que l’home és un ésser amb capacitat social, i mantinc que molts dels passos decisius que he fet a la vida han estat conseqüència directa de l’acció d’altri, però això és independent del fet que trobo la major part de la humanitat molt poc interessant, i que em costa assumir el cost social que cal pagar per comunicar-me de forma adient amb el petit percentatge –o permilionatge- de gent que m’interessa.

Aquest aspecte tant diferencial entre el Galleguinho i jo ens ha portat a una de les nostres habituals discussions que tot i la seva violència no són més que recerca de coneixement comú. En aquest cas, la nostra conclusió és que m’interesso molt més jo mateix que la immensa majoria de la humanitat. Se m’acuden tota mena d’adjectius per desqualificar aquesta conclusió, però com que em temo que és veritat, l’escric.

I com que vivim en l’era de l’autojustificació, no només l’escric sinó que la defenso, i no només la defenso sinó que l’elevo a principi. El coneixement que podem assolir de nosaltres mateixos és tan profund que solem espantar-nos-en. I cerquem refugi en l’altri, que no és més que un mirall prou difós per creure que allò que ens espanta, en realitat no hi és.

Summer Night History: The Beach Boys

Començo aquí una sèrie de posts sobre els concerts històrics als quals estem assistint –per bé o per mal- aquest estiu. Per començar – per mal- un concert dels Beach Boys que, després de 40 anys d’arrossegar-se pels escenaris del món, segueixen mostrant una manca absoluta de talent. Això va ser dissabte passat a la nit a l’Esplanade de Boston. El millor, com sempre, la massa humana mòrbida entregada a l’espectacle.

El meu grup de recerca