You're such a loser

Complexitat

2009-06-23T14:52:00.001-07:00

Avui sóc a Torino. He estat convidat per un grup de lingüistes que han organitzat un workshop titulat “Les arrels de la complexitat: com emergeixen les estructures en la matèria, el cervell, la vida, i el llenguatge”. La iniciativa és del tot lloable: uns lingüistes decideixen que no saben afrontar la complexitat del llenguatge i decideixen convidar una sèrie de físics, biòlegs, i matemàtics i preguntar-los com afronten complexitat en els seus camps respectius. La resposta és òbviament que tampoc sabem com afrontar la complexitat en els nostres camps, però si més no, sabem quantificar-la. Estic força impressionat amb els lingüistes. Són gent de lletres amb un coneixement matemàtic molt avançat. Això sí, parlen i parlen i parlen i parlen…

He de reconèixer que la jornada té moments molt freaks. Potser el moment més freak ha estat quan un físic teòric italià ha fet una xerrada titulada “La unitat psico-emocional-física dels organismes vius com un resultat de la física quàntica”. Òbviament li he suggerit que els límits espacials, temporals i energètics de la física quàntica fan que sigui totalment irrellevant en el món de la biologia, però aleshores s’ha desmarcat amb el concepte de coherència quàntica i les seves implicacions macroscòpiques, moment en el qual he decidit acabar la discussió.

Ciutadà del món

2009-02-14T14:00:00.000-08:00

M’he fet amic del matemàtic de Zimbabwe. Avui hem anat junts a visitar les ruïnes de palau de Minos i la tomba de Nikos Kazantzakis, que són les dues úniques coses dignes que es poden fer a Heraklion en un dia plujós d’hivern. He descobert que és un geni. Nascut a Zimbabwe, va fer la carrera de matemàtiques a Cuba, un doctorat a Oxford, un postdoctorat a Atlanta i ara és profesor de matemàtica aplicada en una universitat anglesa. Els seus companys d’infantesa són pagesos a Zimbabwe.

És un veritable ciutadà del món, que com la majoria de veritables ciutadans del món, preferirien no ser ciutadans del món i tenir arrels profundes com els que no som ciutadans del món.

El matemàtic de Zimbabwe

2009-02-13T13:48:00.000-08:00

La raó per la qual sóc a Creta és perquè m’han convidat a fer una xerrada en un simposi de biofísica. El simposi en qüestió té una particularitat interessant: només s’hi ha apuntat un assistent. La situació ha estat del tot còmica. Cinc conferenciants, més o menys reputats, i un sol assistent assegut a l’auditori. El més còmic, però, és que l’assistent és un matemàtic de Zimbabwe, que no té ni punyetera idea de biofísica, i que s’ha adormit durant tota la meva xerrada. Un problema que ténen els germans de color, és que els és molt difícil ocultar quan estan adormits i quan estan desperts. Quan dormen, la seva cara es disol en la foscor de l’auditori; quan estan desperts, en canvi, s’observa clarament la blancor resplandent dels seus ulls i dents. I avui, no he observat cap blancor a la sala.

Avui, per primer cop a la vida, he fet una xerrada davant de ningú. A Creta.

Lògica impecable

2009-02-13T09:56:00.000-08:00

Sóc a Creta, on acabo d’escoltar un diàleg fascinant entre un fumador (F) i un no-fumador (NF). Heus-lo aquí.

NF: El tabac és una de les teves fonts de plaer, oi?
F: Sí.
NF: I quin és el producte secundari d’aquest plaer?
F: El fum.
NF: Doncs una de les meves fonts de plaer és beure cervesa.
F : I?
NF: I el seu producte secundari és la orina.
F:?
NF: Així que obre la boca, perquè si jo m’he d’empassar el teu fum, tu t’has d’empassar la meva orina.

Quina barra

2008-11-20T14:42:00.000-08:00

Aquí teniu les dades sobre el canvi relatiu en emisions de gasos d'efecte hivernacle de 1990 a 2006. Amb quina cara podem criticar el Bush per no signar el tractat de Kyoto?

El meu grup de recerca

2008-08-10T04:02:00.000-07:00

El meu grup de recerca

Moving Sale

2008-07-30T04:59:00.000-07:00

Sí, sí, ja fa molt de temps que no escric res. Suposo que més o menys ja sabeu que tornem a mitjans d'agost, i això fa que els meus pensaments siguin més aviat pràctics, com ara, com puc fer tota aquesta feina que em queda en 15 dies? I en 14? I en 13?... i perquè com més s'acosta el dia de marxar més llarga és la llista de coses a fer? I en 12? I en 11? ...

Una de les coses divertides que es fan als USA quan la gent canvia de casa, ciutat, estat, o continent, és una MOVING SALE! Bàsicament, intententes vendre tot el que pots, des del teu llit, fins als Pongos més agoserats. Fas una paradeta al carrer, i vas esperant que la gent passi i s'emporti un pack de forquilles, olles i calçotets per 10 cèntims.

He pensat que us faria gràcia veure els mobles que ens venem i el seu preu. Aquí els teniu:

www.jpmovingsale.blogspot.com

Grand Canyon

2008-06-03T19:58:00.000-07:00

Lo riu és vida

2008-05-20T19:54:00.000-07:00

I enmig del desert, t’hi trobes un pantà. Abans que l’Al Gore expliqués als ianquis el color verd, van decidir inundar un Canyon, el Glenn Canyon. Ara és un pantanot sense el qual no existiria vida humana a Arizona, New Mexico o el sud de California. Molt maco el blau enmig del desert.

Antelope Canyon

2008-05-11T11:55:00.000-07:00

Qui ens havia de dir que, envoltats de la magnificència dels canyons de Utah, la perla del viatge estaria amagada darrera l'entrada d'aquesta cova perduda enmig del desert.

L'Antelope Canyon és literalment com surt a la fotografies. Un forat esculpit i allisat per l'aigua en pedra de vermella.

Monument Valley

2008-05-05T19:54:00.000-07:00

Això és Monument Valley. Us deuen sonar les fotos perquè les haureu vist en innombrables Westerns. Monument Valley és un part de la reserva Navajo del sud de Utah. El 70% de la població són indis, i la meitat no tenen feina. Per $20 et deixen entrar a la reserva i conduir entre aquests pedrots per una pista de terra batuda. Hi vam enganxar la posta de sol just abans que tanquessin l'accés i ens van deixar entrar amb un "it's up to you" no gaire engrescador. Però amb la fuchini al volant vam aconseguir acabar el recorregut i fins i tot avançar una furgoneta de japonesots que no acabava d'arrencar. dumdumdum.... another one bites the dust... turururumdumdum...

Gooseneck

2008-05-03T12:48:00.000-07:00

Això és el Gooseneck (coll d’oca), que és la peculiar forma que fa el riu San Juan just abans d’ajuntar-se amb el Colorado. Les fotos són maques, però la versió en directe 3D és espectacular. Tu vas conduint milles i més milles absolutament planes i de cop i volta topes amb aquest foradot.

I a l'horitzó, Monument Valley.

Canyonlands National Park

2008-04-27T13:19:00.000-07:00

Dels detalls de Arches passem a la magnificència de Canyonlands. En algun punt de Canyonlands s’hi ajunten el Green River i el Colorado river, però arribar a aquest punt implica hores de 4x4 i baixar centenars de metres per penya-segats. Així que no ho vam fer.

La part més interessant de Canyonlands és que no hi ha gravetat.

Arches National Park

2008-04-21T19:06:00.001-07:00

Després de conduïr 500 kms per una desena de rectes i corbes, arribem a Arches National Park. Encara ens queden un parell d'hores de llum així que fem una excursioneta per veure com es pon el sol sota el símbol de Utah: the Delicate Arche.

Quan nosaltres arribàvem, uns altres marxaven "por la puerta grande".

La fuchini
I la posta de sol.

Cap a Arches

2008-04-21T18:41:00.000-07:00

El recorregut de Capitol Reef a Arches és el següent:

1) Corba a l'esquerra

2) 40 kms de recta

3) Corba a la dreta

4) 40 kms de recta

5) Corba a la dreta

6) ...

I així anar fent fins a 500 kms... no cal dir que em vaig haver de passar els 500 kms cantant per mantenir la fuchini desperta al volant.

De Bryce a Capitol Reef

2008-04-20T19:02:00.000-07:00

De Bryce National Park ens dirigim cap a Arches National Park passant per Capitol Reef National Park. Entre Bryce i Capitol Reef hi trobem tota mena de paisatges, deserts, boscos i fins i tot uns 4000s nevats al fons.

Capitol Reef National Park és una serralada de tres colors, blanc, vermell i blau.

I bàsicament ningú més que nosaltres passejant per les seves pistes. Això deu ser un forn a l'estiu.

Bryce

2008-04-16T19:54:00.000-07:00

La següent freakada del Sud de Utah és el Bryce National Park. És una mena de Montserrat de color vermell, molt més punxegut, més alt, i molt més dens. Ens vam llevar a les 6 del matí per veure sortir el sol a -10C amb un vent horrorós i fer unes afotos.

El setè dia

2008-04-15T20:15:00.000-07:00

El setè dia Déu no va descansar. El setè dia, Déu va s’en va anar al Sudest dels USA i es va dedicar a perpetrar una successió de gamberrades monumentals. Déu ha de ser un freak, sinó no hi ha manera de comprendre el paisatge que hem visitat durant la darrera setmana. La primera de les freakades divines que vam visitar va ser és el Zion National Park, que és un pedrot immens enmig del desert foradat per un riuet anomenat de Virgin River. A mesura que t’hi vas endinsant les parets de la gorja es van fent estretes fins que camines per un passadís d’un metre d’ample i centenars de metres d’alt. Desgraciadament, el dia abans havia plogut i no ens van deixar endinsar-nos al canó més enllà del punt que surt a la foto.

Road trip pel desert

2008-04-08T21:30:00.000-07:00

La primavera és la pitjor època de l’any a Boston. Hi fa fred, hi fa vent i hi plou. L’hivern és més fred però l’hivern també és l’heroïcitat, la victòria de l’home sobre la natura, la lluita per superar mig metre de neu cada matí. A la primavera, en canvi, li manca tota dignitat, és la miserable espera d’un bon temps que mai arriba, perquè quan arriba és massa calorós i humit.

Per això hem decidit anar a fer un road trip pels desert de Utah i Arizona. Cinc dies, 2000 kilòmetres i cinc parcs naturals: Zion, Bryce, Capitol Reef, Arches i Grand Canyon. Aquí hi teniu l’itinerari.

View Larger Map

Winners don't punish

2008-03-19T20:26:00.001-07:00

Uns investigadors de Harvard –col·legues del Galleguinho- acaben de publicar un article a Nature que es titula “Winners don’t punish”. L’article es basa en el que s’anomena teoria de jocs. Us sona el dilema del presoner? En el problema clàssic del dilema del presoner es crea una societat de dos individus que tenen dues opcions. La primera opció és col·laborar: si col·laboro amb tu, jo perdo una unitat de diners (o de qualsevol altre element valor) i tu en guanyes dues. La segona opció és la traïció: si et traeixo, jo guanyo una unitat, i tu en perds una altra. D’aquesta manera si els dos col·laborem, els dos guanyem una unitat (en perdem una, però en guanyem dues). Però si jo col·laboro primer i després et traeixo, aleshores jo guanyo tres unitats i tu en perds dues. Per aquest motiu, la traïció és tant temptadora. La teoria de jocs prediu que, en un moment determinat, s’arriba a una estratègia en la qual els jugadors comencen cooperant i després acaben copiant el darrer moviment del company de joc, cooperant amb els cooperadors i traint als traïdors. Aquesta estratègia s’anomena “tit-for-tat”.

Els cas és que els col·legues Harvartians han afegit una altra opció al joc: el càstig. Si jo et castigo, jo perdo una unitat, però tu en perds quatre. Així, per exemple, si tu em traeixes, aleshores jo et puc castigar amb l’objectiu que tornis a cooperar. El resultat de l’article és sorprenent: aquells jugadors que utilitzen l’estratègia del càstig solen acabar perdent i els que mai castiguen acaben guanyant. El càstig és doncs una mala estratègia. Inicialment pot induir a la col·laboració, però a llarg termini, tant el castigador com la seva societat hi acaben perdent.

Els bons articles científics solen generar una pregunta més important que la que responen. En aquest cas la pregunta és la següent: si el càstig és una estratègia tan contraproduent tant pel castigador com per la seva societat, com és que el càstig ha evolucionat fins als nostres temps?

L'herpes (en anglès pronunciat JIRPIS)

2008-03-08T09:12:00.000-08:00

Ara fa més o menys un mes que feia tot aquell catxondeo sobre el meu metge de capçalera, el metge Massissot, i sobre com em va multi-diagnosticar una conjuntivitis. Cinc dies després d'aquella visita el meu ull seguia malament, o fins i tot pitjor, i hi vaig tornar. Aquest cop em va atendre la nurse practictioner, que té per cognom Grassa (vaia tela, el Massissot i la Grassa). La nurse practioner és una figura entre el metge i la infermera que sol trobar-se en els centres d'atenció primària d'arreu del país, bàsicament a les zones pobres que no es poden pagar un metge. La nurse em va mirar amb més atenció que el Massissot, però la seva conclusió va ser la mateixa: tens un virus, pren paciència. Al cap de 10 dies, l'ull seguia empitjorant així que vaig tornar a veure la Grassa i ella em va tornar a mirar i em va dir el mateix, però aquest cop va accedir a enviar-me a un oculista i gràcies a Déu que ho va fer.

Quan vaig saber el nom de l'oculista vaig veure que anàvem bé: Hutchsinson.
Finalment un nom amb autoritat, que bé sona Hutchinson comparat amb Massissot o Grassa. En Hutchinson em va dir que tenia un herpes a la còrnia. A mi em va semblar estrany perquè un dia abans la Grassa m'havia fet el test de l'herpes i li havia sortit negatiu. Però clar, a l'hora de triar entre una Grassa i un Hutchinson hom tria sempre Hutchinson, així que vaig començar el tractament anti-víric.

En aquest punt he de dir que em vaig espantar molt, i que encara ho estic, perquè havia perdut força visió a l'ull i perquè l'herpes pot fer coses molt lletges i és la primera causa de ceguera als Estats Units. Des d'aleshores he anat millorant poc a poc i tot just ara sembla començo a recuperar lentament la visió a l'ull dret. Tot i això encara no sé si la recuperaré del tot o si l'herpes va deixar alguna lesió permanent. Ja ho veurem. Total, que encara em queden un parell de setmanes d'anti-vírics combinats amb esteroides i molta paciència, i molta esperança per deixar de veure la pantalla borrosa i abandonar per sempre l'arial 20.

Por i esperança

2008-02-20T19:31:00.001-08:00

Hi ha dues estratègies possibles per mobilitzar un electorat: la por i l'esperança. Inicialment tant Clinton com Obama van triar l'estratègia de l'esperança però com que Obama ho va fer millor, Clinton va haver de canviar cap a l'estratègia de la por, que en aquest cas es basa en "Obama no té prou experiència per governar". L'estratègia de la por planteja una gran dificultat en aquests temps als USA perquè està esgotada. La por ha estat l'estratègia que Casa Blanca ha utilitzat per justificar la guerra d'Iraq, la política pressupostària, i la reducció de la llibertat individual des dels atemptats del 11 de setembre. I ara la gent ja en té prou, perquè els americans són sensibles a la por --tots ho som- però també són més valents del que ens pensem. Són valents perquè estan acostumats a sobreviure sense cap protecció per part del seus govern com ara l'atur o la seguretat social. Viure a la jungla et fa valent. I com que són valents, apostaran per l'esperança. I si voleu entendre perquè guanyarà Obama, mireu aquest vídeo.

La gran derrota de la ciència

2008-02-16T16:02:00.000-08:00

Els dos manaments fonamentals a l’hora d’escriure un blog són els següents: 1) Escriu sempre sobre temes que desconeixes i 2) Defensa sempre els teus arguments sense dades. Reconec que la majoria dels meus posts s’adiuen a aquests axiomes però avui he decidit trencar amb tot i fer servir dades.

Avui parlarem d’immunologia, que segons el meu parer constitueix el gran fracàs científic dels darrers cinquanta anys. Suposo que pensareu que aquest post es deu al fet que el meu ull dret segueix inflamat després d’una setmana i que ningú m’ha sabut dir encara si la causa és vírica, bacteriana or al- of-the-above. Potser sí.

La meitat del meu departament està format per immunòlegs, i mira que són brillants i tenen peles de governs i empreses, però tot i així no puc evitar tenir la sensació que no saben res sobre els mecanismes que els organismes vius utilitzen per protegir-se de patògens, és a dir, d’immonologia. És més, no saben ni com pensar la manera de descobrir aquests mecanismes – i alguns d’ells m’ho reconeixen en privat -. La prova de tot això la vaig trobar ahir en un article del Journal of the American Medical Association en el qual s’estudiava l’evolució del nombre de morts per infecció als USA durant el segle XX. Aquí teniu el resultat principal (JAMA. 1999;281:61-66).

Com podeu veure, el nombre de morts de malaties infeccioses per 100.000 habitants als USA va caure exponencialment fins als anys 40, i va caure encara més ràpid entre el 40 i el 50 per causa del descobriment dels antibiòtics, entre d’altres. En canvi, des del 1955 la tendència és més aviat plana, amb un notable increment als any 80 causat pel SIDA. La meva conclusió és la següent: la recerca en immunologia no ha ajudat a reduir el nombre de morts per malalties infeccioses des del 1955, és a dir, des del descobriment del DNA. Com a científic això em deixa perplex sobretot quan penso que la immunologia és una de les branques més finançades de la recerca en biomedicina tant a nivell públic com privat.

Tants milions d’investigadors i de recursos, tants premis Nobel, tanta genòmica, i tanta proteònimca i al capdavall, si no haguéssim descobert el DNA, el nombre de morts per infecció seria el mateix. Això vol dir que els científics encara no sabem pensar en sistemes complexos. La natura ha seleccionat un sistema de defensa que no sabem ni tan sols entendre, perquè si ho sabéssim, hauríem pogut fer alguna cosa, encara que sigui algun petit progrés en l’àmbit de les malalties infeccioses, i jo no portaria dues setmanes refredat. Mentrestant, a uns pocs metres del meu laboratori, físics de Harvard i del MIT aconsegueixen aturar la llum a 810 trilionèssims de grau per sobre del zero absolut.

En Massissot

2008-02-11T20:57:00.001-08:00

En Massissot és nostre metge de capçalera i l’anomenem així perquè aquest és gairebé el seu nom. En Massissot genera sentiments contradictoris en el sí de la família Trucho: la Raquel l’odia i jo l’adoro. Curiosament ella l’odia i jo l’adoro per la mateixa raó: no en té ni idea. Com puc adorar un metge de capçalera que no en té ni idea? Molt senzill, l’adoro perquè jo crec que en té tan poca idea com la resta de metges, però és prou honest i intel•ligent com per no amagar la seva ignorància.

Avui m’he llevat amb un ull que em plorava, vermellós i ple de lleganyes. Com que al metge cal anar-hi havent fet els deures, jo ja sabia que tenia una infecció, que podia ser d’origen víric o bé d’origen bacterià. Aquests dies he estat refredadot i és possible que un adenovirus se m’hagi instal•lat a l’ull. Per altra banda, com que vaig molt a la piscina del YMCA, també pot ser que el que se m’hagi instal•lat a l’ull sigui un bacteri. Amb aquestes dues hipòtesis m’he plantat a la consulta del Massissot, amb una temperatura de sensació de -20C al carrer que ha accentuat el meu plor unilateral.

Com que als metges no se’ls han de plantejar mai dues hipòtesis al mateix temps –és massa fàcil-, he optat per convèncer-lo que el que em passava era que el virus del refredat se m’havia ficat a l’ull. Ell m’ha examinat minuciosament i ha conclòs: “això és que el virus del refredat se t’ha ficat a l’ull”. I m’ha dit que en un parell de dies ja estaria millor. Quan ja em feia fora de la consulta he decidit etzibar-li la segona hipòtesis: “Senyor Massissot –li dic senyor perquè ell no és doctor; ell, en canvi em tracta de doctor perquè sap que sí que en sóc-, m’he descuidat de dir-li que cada dia nedo a una piscina pública”. Ha canviat la mirada i hem tornat a seure. Ha conclòs al cap d’uns instants de reflexió: “Aleshores podria ser que la infecció sigui d’origen bacterià. Saps què? Et receptaré un antibiòtic perquè te’l prenguis si l’ull empitjora”.

I així estem, amb un diagnòstic que apunta al virus, i un tractament contra el bacteri.

La reflexió final és que qualsevol metge, amb la informació que té a l’abast amb una visita de 10 minuts, prendria les mateixes decisions, però en comptes de fer-ho amb humilitat com en Massissot, ho faria amb aquest d’home-Déu tan escampat en la comunitat hipocràtica.

Coda: no entengueu pas per aquest post que dubti de la intel•ligència i integritat dels metges. De fet els científics que més m’han impressionat al llarg de la meva vida són precisament metges, metges científics, espècimens de gran clarividència. El problema és que la medicina es troba avui en dia on la física es trobava abans de Gal•lileu, i això no és perquè els físics siguem més llestos que els metges, sinó perquè la complexitat d’un organisme viu supera en trenta ordres de magnitud la dels objectes puntuals lliscant un pla inclinat.

Obama no és negre.

2008-02-10T11:08:00.000-08:00

Barak Obama és fill d’un pare 100% negre, i d’una mare 100% blanca. Aleshores perquè diem que serà el primer president negre dels Estats Únits? No és tan blanc com negre? Serà el primer president no 100% blanc, un tot el que no sigui 100% blanc ja és negre, o asiàtic, o hispànic.

Dic que serà president perquè les coses pinten molt a favor seu. Encara que Clinton segueixi encapçalant les primàries, la victòria de McCain a l’altra banda ajudarà molt Obama. Diuen les enquestes que un hipotètic enfrontament McCain vs Clinton acabaria en un 50% vs 50% mentre que en un enfrontament McCain vs Obama, Obama guanyaria 54% a 44%. El fet és que Clinton no esgarraparà ni un sol vot als republicans mentre que Obama és de llarg el preferit dels indecisos.

L'àvia d'Obama

2008-02-01T16:01:00.000-08:00

El meu blog sempre ha donat suport incondicional a la Hillary Clinton, bàsicament per portar-li la contrària al blog del Galleguinho. Segueixo pensant que seria una gran victòria per tots que la persona més poderosa del planeta fós una dona escollida sense necessitat de discriminacions positives i fins i tot odiada per les feministes (que mai li van perdonar el perdó al Bill Clinton durant l'afer Lewinski). Si Hillary Clinton guanya, farà com Sarkozy i es divorciarà de Bill Clinton per fotre’s al llit amb George Clooney? Des d’aquest blog donem suport a aquesta opció.

Dit això, he de reconèixer que estic impressionat amb Obama. Algú que aconsegueix passar de cuidar gallines a Kènia a candidat ferm a la presidència dels Estats Units en només dues generacions mereix fins i tot la claudicació davant del Galleguinho. I si no us ho crèieu mireu aquest vídeo i coneixereu l’àvia materna de Barak Obama.

El gran Wycliffe

2008-01-31T19:58:00.000-08:00

Aquest cap de setmana el Galleguinho i jo deixem les nostres dones a Boston i anem cap a New York per assolir l’objectiu principal del meu postdoc: veure un concert del Wycliffe Gordon. El Wycliffe Gordon és sens dubte el millor trombonista viu. Aquest dissabte toca a NYC acopanyat per un quartet format per Jeremy Pelt (trompeta), Rodney Green (drums), Cyrus Chestnut (piano) i Dezron Douglass (bass). A la pàgina web del menys famós de tots, el baixista, hi he trobat un slògan prometedor: “Stop trying to be hip and SWING!”. Són tots músics joves i negres, d’aquesta generació que s’han trobat que ho poden fer absolutament tot, i quan ja no tens limitacions tècniques la pregunta és “Què toco?”. La resposta de molts d’aquests músics negres joves és un jazz integrador, que no s’avergonyeix que cap etapa de la seva història, tot el contrari del que va fer la generació dels seus pares. El Jazz dels darrers 70 anys s’ha definit per revolució. Ara toca mirar enrera i veure què roman.

En qualsevol cas, el rollo sobre el jazz ja us el fotré quan tornem. De moment us deixo amb un diàleg entre Wynton Marsalis i Wycliffe Gordon des de les finestres de les habitacions del seu hotel a Perugia l’1993.

El llegat de Bush

2008-01-28T21:22:00.000-08:00

Aquest dies es parla de quin serà el llegat de G.W. Bush. Bush serà recordat per haver perdut una ocasió històrica quan després de l’11 de setembre tenia el 85% del poble americà donant-li suport incondicional. Va ser un moment històric en el qual el poble americà, tant divers com és, estava unit i disposat a donar-ho tot pel seu país, des del broker de Wall Street fins l’immigrant hispà que treballa en quatre feines setze hores al dia. I Bush no ho va saber aprofitar i va canalitzar l’energia cap a les guerres errònies, i en comptes de construir país es va refugiar en la creació d’un nou enemic fet a mida que li garantia un mandat llarg i estable –qui anava contra Bush, anava contra Amèrica-. Ara sembla que hi ha aquest sentiment d’ocasió perduda i Amèrica torna a mirar cap als ideals. La campanya per les primàries als Estats Units és espectacular. Grans polítics, grans idees, talent, inspiració, estratègia. Un cop més, la categoria de l’elit americana es posa de manisfest. Però sobretot, quan penso en aquest país, sempre acabo arribant al mateix lloc, a aquesta idea indisoluble de pàtria; no hi ha progrés col·lectiu possible sense una idea comuna d’unitat nacional.

El problema no és la desigualtat sinó la pobresa.

2008-01-26T12:31:00.000-08:00

Una de les crítiques més habituals que rep el sistema capitalista americà és que fomenta la desigualtat econòmica. Això és cert, però és la desigualtat econòmica un problema realment greu? Jo penso que el problema no és la desigualtat sinó la pobresa. Vull viure en un món en el qual no hi hagi pobres, el que facin els rics m’és igual mentre pugui seguir sent lliure.

La desigualtat econòmica es sol mesurar amb un índex matemàticament força ben parit, l’índex Gini que varia entre 0 (igualtat total) i 1 (desigualtat total). Dinamarca té l’índex Gini més baix (0.247), Espanya té un 0.347 (rang 45) i els USA tenen un 0.408 (rang 75). Així com a la majoria de països desenvolupats l’índex Gini es manté més o menys constant o decreix, en canvi als USA no para de créixer. Només cal mirar el gràfic següent per veure que els pobres americans són igual de pobres ara que fa 40 anys mentre que els rics són el doble de rics. O sigui que sí, que la desigualtat en la renta dels americans ha augmentat molt en els darrers 40 anys.

El tema deixa d’estar tant clar quan en comptes de mirar la desigualtat mires la pobresa. Segons els criteris que utilitza l’ONU per definir la pobresa als països desenvolupats, Suècia té un índex de pobresa de 6.5 (rang 1), Espanya té un 12,6 (rang 13) i Estats Units té un (15.4, rang 17). Això vol dir que els americans són més pobres que els Espanyols? No. La pobresa als països desenvolupats es mesura amb un índex que té en compte esperança de vida, alfabetització, durada de l’atur i percentatge de la població que viu amb menys del 50% de la mediana nacional d’ingressos. Aquesta part última és la que no em sembla massa raonable perquè penso que la pobresa no hauria de ser un índex relatiu a la mediana d’un país, sinó un índex absolut que mesuri la capacitat d’una família d’obtenir aliment, roba, atenció mèdica, educació i un lloc decent per viure. Però com que això no és així i la definició de pobresa és relativa a la mediana, aleshores et trobes les següents dades (segons el Census Bureau del Estats Units):

1) El 46% dels pobres americans té una casa en propietat. En mitjana aquesta casa té 3 habitacions, garatge, pati i porxo. Més dels 66% dels pobres americans té més de dues habitacions per persona a casa seva. L’americà pobre té en mitjana més espai per viure que un habitant mitjà de Paris i Londres (que un habitant mitjà, no que un pobre mitjà de Paris i Londres).

2) El 75% dels pobres americans té un cotxe, i el 30% té dos cotxes o més.

3) El 97% dels pobres americans té televisió en color i el 50% té dues televisions o més. El 70% té vídeo o DVD. El 62% té televisió per cable o satèl•lit.

4) El 73% dels pobres americans té un microones, més del 50% té cadena de música stereo i el 33% té rentaplats.

5) El 76% dels pobres americans té aire condicionat.

Total, que sí, que els pobres americans són molt més pobres que el Bill Gates, però ja els agradaria als rics d'Albània -un dels paísos amb menys desigualtats- disposar del que disposen les víctimes del capitalisme americà.

Obama d’esquerra? hmmm... maybe not.

2008-01-25T06:19:00.000-08:00

Darrerament llegeixo tota mena d’articles d’opinió en diaris esquerrans espanyols en els qual es fa una gran apologia de Barak Obama (i fins i tot Hillary Clinton) com a gran referent de l’esquerra del futur.

Viam, senyors opinadors, Obama no només no és d’esquerra, sinó que a més a més està molt a la dreta del PP i de qualsevol parlamentari espanyol. Com que la gran iniciativa social d’Obama és aconseguir que tot el país estigui cobert mèdicament, això ja el converteix en la gran esperança de l’esquerra. VA-HOME-VA. Obama vol que tothom estigui cobert mèdicament, i ja era hora, però la manera que proposa per aconseguir-ho no és creant un gegant burocràtic i ineficient com la nostra seguretat social, sinó obligant per llei que tot americà contracti una assegurança privada.

Si Obama és d’esquerres aleshores Sarkozy és Castro i Rajoy és Stalin.

Un dia d’hivern a Boston

2008-01-21T15:24:00.001-08:00

Un matí de la setmana passada vaig decidir sortir de casa amb la càmera i filmar l’aspecte que té el nostre camí cap a la feina en un dia de neu.

Primers metres. Això és Boynton Street just després de sortir de casa. Alguns de vosaltres l’heu caminat amb calor sufocant i xancletes.

L’heroi del dia. Quin és el millor mitjà de transport a Boston a l’hivern? La bici, clar. He de reconèixer que tant bon punt va girar la corva, se'm va escapar un BURRUUUU!!!

Camí del metro amb aquest sentiment d’heroi que et confereix viure en aquest clima.

Arribada final a la parada de metro de Forest Hills. Primers senyals de vida. Prueba superada.

Apologia de l’elit

2008-01-20T09:43:00.001-08:00

A Europa, i sobretot a l’Espanya d’americana de pana i ulleres de pasta, tendim a detestar el concepte d’elit. Ser titllat d’elitista és dels pitjors insults que pots rebre perquè implica reconèixer que no tots som iguals, que un grapat són molt bons i molts altres dolents.

Als USA, en canvi, han estès que l’elit és la base de l’excel•lència, que l’excel•lència és la base del progrés, i que el progrés és la base del benestar. Tinc el convenciment que el món progressa gràcies a les elits, a la concentració de talent en un espai concret i en un moment específic. Quan el talent s’ajunta, el resultat és molt superior a la suma dels talents individuals. Això és un fet, i el podeu aplicar a la ciència, a l’economia, a la música, o a qualsevol altre àmbit de la societat.

Potser entendre el veritable valor de l’elit és difícil si no has estat en un lloc com Harvard, Princeton, Stanford oYale. A aquestes universitats t’ensenyen ciències, lletres i el que vulguis, però sobretot t’ensenyen a excel•lir i la manera com ho fan és seleccionant els millors d’entrada. I un cop tens els millors estudiant tancats en una aula amb els millors professors, aleshores les grans idees emergeixen de forma natural. La paraula que apareix més sovint a qualsevol pla d’estudis de Harvard deu ser LEADER i després d’alguns anys de riure’n crec haver entès que així és com s’ha creat aquest immens gegant econòmic i cultural que són els USA.

Sinó, com pot ser, per exemple, que un país com els USA en el qual el nivell cultural de cada individu és més baix que a Espanya hi hagi els millors músics, els millors pintors, els millors escriptors, els millors historiadors, els millors metges, els millors ballarins, i els millors museus?

Perquè un país progressi ha d’entendre que la societat treu molt més profit de l’elit que no pas l’elit de la societat. Lamentablement, nosaltres només fomentem l’èlit en l’àmbit del futbol, quan seleccionem els millors jugadors adolescents del món, els tanquem a la Masia del Barça i els posem a xutar una pilota durant 5 anys. I ves per on, el Barça és un dels millors equips del món i tots en traiem profit.

La dieta del 10%

2008-01-13T19:53:00.000-08:00

La meva balança diu que peso 68.0 kgs. Això són 3.5 kgs més que el meu pes ideal –determinat arbitràriament per mi mateix perquè 64.5 kgs és el que pesava durant el meu primer Nadal a Boston i allò ja m’estava bé-. És evident que 68 kgs no és cap desastre, que estic més aviat bo, i que ja us agradaria tenir els meus pectorals. Ara bé, com sempre en aquests casos, el problema no és l’ordre zero, sinó el primer ordre, és a dir el gradient temporal. Si segueixo augmentant 1 kg per any com he estat fent durant els darrers 3 anys, aleshores d’aquí a 10 anys pesaré 78 kgs i ja hi serem: començaré a tenir aquest comportament típic de gordo que consisteix en proposar-se dietes radicals per perdre 10 kilos en tres mesos, aconseguir perdre’n 3 el primer mes, i tornar-los a guanyar els dos mesos següents perquè la seva vida és molt complicada i ja té prou problemes com per afegir-hi el càstig de la dieta.

Per evitar aquest escenari, he inventat la dieta del 10%. Consisteix en que cada cop que menges, menges un 10% menys de l’habitual, i cada cop que fas esport, en fas un 10% més. La dieta del 10% té un èxit assegurat perquè:

1) No es basa en cap principi dietètic.
2) Es basa en el primer principi de la termodinàmica, és a dir, la conservació de l’energia.
3) Un 10% no és res pel teu cervell però, a llarg termini, és molt pel teu cos.
4) Perquè sóc un investigador de Harvard i els investigadors de Harvard sempre tenim raó.

L’aplicació és senzilla. Amb el menjar, per exemple:

1) T’omples el plat com si anessis a fer un àpat normal.
2) En descartes el 10% (el guardes en un tupper si tens mala consciència, o el llences si no tens problemes de consciència).
3) Te’l menges.

Amb la beguda passa el mateix. Si vas a un bar a fer una birra, per exemple, comences descartant el 10% del volum, i després te la beus.

Jo ja fa dos dies que m’hi he apuntat. Penso seguir aquesta dieta fins el mes de juny i penso penjar en aquest bloc una foto dels meus quadraditus.

Algú més s’hi apunta i així podem anar fent una mica de fòrum?

Harvard, here we come

2008-01-08T14:30:00.000-08:00

Demà retornem cap a Boston per encarar la recta final de la nostra aventura americana i avui m’he trobat un mail fantàstic del meu jefe sobre un article que estem escrivint alguns membres del laboratori. El seu comentari diu així:

"Tinc notícies bones i dolentes sobre l’article que esteu escrivint. Primer les dolentes. Ugh! L’article és un desastre. Virtualment il•legible. I ara les bones. L’article és tant dolent que aprendreu molt escrivint-lo bé."

hmmmm...

Idees estretes

2008-01-07T07:55:00.000-08:00

Quan vaig arribar a Boston i vaig parlar per primera vegada amb el meu jefe vaig tenir una sorpresa majúscula. Em va rebre al seu despatx amb tres llibres a la ma i em va dir que em faria fora si no me’ls llegia immediatament. Els dos primers eren llibres d’expressió escrita i gramàtica anglesa. Em va dir que per molt bon científic que fos, la meva feina no tindria cap impacte si no la sabia comunicar i que ell no estava disposat a invertir en un científic que no dominés l’expressió escrita i oral en anglès. El tercer llibre feia referència al que ell anomenava “the scientific spirit”. El seu autor era espanyol, Santiago Ramon y Cajal. Va ser llegint aquell llibre vaig descobrir què volia dir que un jove científic ha de tenir un pensament ample i obert (“think big” com diuen els anglosaxons). Quatre anys a Harvard m’han confirmat que els científics que se’n surten, és a dir els que canvien la nostra manera de veure el món són precisament aquests, els que cerquen grans idees.

És una paradoxa que els catedràtics de Harvard ensenyin la cultura de les grans idees mitjançant els escrits d’un espanyol que va viure fa més d’un segle. És una paradoxa perquè avui en dia en el nostre país les idees són més aviat estretes i gairebé hem de demanar perdó per tenir-ne. Penso que en aquest moment de la nostra història només hi ha una solució a aquesta situació perquè l’estretor de pensament viu en un lloc molt profund de la nostra mentalitat. L’única solució, deia, és enviar gent a viure a la terra de les grans idees i reimportar aquesta manera de pensar. En el camp de la ciència tinc certa esperança que les coses canviïn, perquè molts científics marxem a l’estranger i intentem retornar precisament sota un programa anomenat Ramon y Cajal (instaurat pel PP per cert, uix). En altres camps que l’acadèmic em temo que sóc molt més pessimista.

La gran pregunta és com hem arribat al punt d’haver d’anar a viure a l’altra banda de l’Atlàntic per aprendre allò que Cajal els va ensenyar?

L'art no es pot subvencionar

2007-12-21T19:54:00.000-08:00

Tot això del cànon digital posa de manifest un dels grans escàndols de la nostra democràcia: la subvenció de l’art. Si el subvenciones públicament, l’art no és lliure; i si no és lliure, no és art. És clar que cap partit polític s’atrevirà a cancel•lar les subvencions als artistes, i seguirem subvencionant la manca de talent, creant mals actors, mals cantants i mals ballarins; intervenint en el flux natural de l’art limitem la llibertat que duu a l’excel•lència i a la transgressió.

Em sap greu dir això pels meus amics artistes, que ja malviuen, i que malviurien pitjor si les subvencions s’eliminessin. Però en el fons, ells que han estat prou valents per donar-ho tot per l’art, ells que se l’estimen més que jo, ells haurien d’estar d’acord en mi. Cal fer-ho en nom de l’art. No hi ha res més trist, per exemple, que un escriptor de teatre pensi un moment, ni que sigui un instant, en adaptar la seva obra perquè pugui rebre una subvenció i ser representada.

Weather Update 11:43

2007-12-16T08:45:00.000-08:00

Les iaies s’han adonat que el veí els està tirant la neu a la seva finca i han sortit al carrer per protegir el seu territori. Ara el veí fa veure que res ha passat.

Els infarts després shoveling són la primera causa de mortalitat quan hi ha una tempesta de neu.

Weather Update, 10:36 am

2007-12-16T07:41:00.000-08:00

Bones notícies, s’ha acabat la neu. Males notícies, pluja gelada. Això vol dir que d’aquí un parell d’hores es formarà una capa de gel a sobre de la neu que farà pràcticament impossible moure-la. Per això, un exèrcit de veïns ha sortit al carrer a practicar el shoveling, que no és altra cosa que agafar una pala i començar a treure la neu abans que es converteixi en gel.

El problema és el següent: on poses la neu que has tret? El nostre veí de davant ha decidit que la millor opció és llençar la neu a casa dels altres veïns. Què cabrón el tio. Ja veurem com acaba el tema.

Seguirem informant...

Weather Update, 9.44 am

2007-12-16T06:47:00.000-08:00

Com que sé que tots esteu pendents del nostre viatge d’avui, he decidit que faré una mena de retransmissió via web de l’esdeveniment, tipus el que fan els diaris online pels partits de futbol. Francament, no tinc res més a fotre, no com la fuchini que encara no s’ha fet cap maleta.

De moment, ens acabem de llevar i està caient de tot. Aquí teniu la instantània de Boynton Street des de la nostra finestra.

Seguirem informant...

Venim dilluns! Bé, o dimarts! hmmm... poster dimecres?

2007-12-14T19:16:00.001-08:00

En principi aquest diumenge al vespre volem cap Barcelona, via París, per estressar-nos una mica, que és el que bàsicament fem durant les “vacances” de Nadal, que per altra banda són les úniques vacances que fem.

Dic que "volem en principi" perquè aquest any l'hivern és tot xulesc i diumenge hi ha prevista una gran "snow storm" que amb força probabilitat ens deixarà en terra fins l’endemà, o l'altre. És ridícul que el nucli econòmic més important del món, és a dir, el Northeast americà, es passi mig any sotmès a aquesta mena de càstig que és l'hivern rigorós. Ahir mateix, en van caure 30 cm de neu. PATAPAM! Quan ens la vam veure venir tothom va començar a marxar de la feina -de fet, ens van fer fora de la facultat però jo em vaig amagar al laboratori fins les 11 de la nit i no em van enganxar-, i va ser pitjor perquè els carrers ja estaven embussats quan tot va començar i buenu... un percal. Però avui vida normal, la gent amb esquís pel carrer, i tot torna a funcionar més o menys bé, excepte les escoles que estan tancades.

La part positiva de que ens quedem en terra, si és que ens hi quedem, i esperem que no ens hi quedem, la part positiva serà que podré veure el partit de futbol americà dels New England Patriots. Els del futbol americà són molt bèsties i juguen passi el que passi. Si no us ho creieu, mireu aquest vídeo:

La Universitat privada americana

2007-12-11T16:30:00.000-08:00

Insiteixo en el tema de la setmana que no és altre que "mira que n’era de gilipolles". Aquest cop estreno el tema estel•lar i espinós que és la Universitat Pública. No cal dir que jo era d’aquests que anava a les manis d’estudiants demanant que la universitat fos gratuïta, que les empreses no s’hi fiquessin i tota la pesca. I clar, ara em trobo treballant en una Universitat Privada en la qual la matrícula anual costa al voltant de $30,000 (trentamil). Quin escàndol, i com estudien els pobres en aquest país? I aleshores comencen les galleguinyades: quina vergonya el liberalisme, mort al capital, fidel es bueno i amb Stalin vivíem millor.

Bé, així és com funciona el finançament dels estudis a Harvard. Si els teus pares guanyen més de $180,000 anuals -com els teus i com els meus- aleshores Harvard et cobra $30,000 de matrícula anual. Si els teus pares guanyen menys de $180,000 anuals, aleshores la matrícula és "només" el 10% d’aquesta xifra. Si els teus pares guanyen menys de $60,000 l’any, aleshores Harvard és gratis. Quan dic que és gratis no vull dir que ho paga l’estat, vull dir que ho paga Harvard, o dit d’altra manera, t’ho regalen les famílies que guanyen més de $180,000. I tot plegat molt ben entès, tant per part dels rics, com dels pobres.

Rics i pobres ho entenen bé, perquè saben que aquest és el millor mitjà per assolir l'excel·lència: sel·leccionar l'almunat i el professorat per garantir que algun dels teus estudiants d’avui estarà fent un discurs a Estocolm d’aquí quaranta anys. Tot i ser absolutament privada, Harvard sap que bona part dels excel•lents són pobres (ep, menys de $60000 anuals)i els regala la matrícula. Si aquí només hi vinguessin els rics, Harvard passaria a ser una d’aquestes universitats de segona fila –encara molt per sobre de qualsevol universitat catalana, per descomptat-. Per això, per estudiar a Harvard no has de ser ric, has de ser excel•lent i compromès, i per això ve gent de tot al món per intentar entrar-hi.

Tot això ho dic perquè no és cert que l’única manera de garantir l’igualtat d’oportunitats en l’ensenyament és l’educació pública, sinó l’educació que promou l'excel•lència. Aquest elitisme en l'educació és la principal font de benestar social d'aquest país.

La vida és una melodia, i com a tal, en pots fer una transformada de Fourier.

2007-12-10T20:06:00.000-08:00

Darrerament penso la meva vida a l’espai matemàtic de Fourier. Estic convençut que si bé la felicitat resideix a l’espai real, l’anàlisi introspectiva cal fer-la a l’espai de Fourier. És ben bé com la música. Per gaudir-la l’has d’escoltar en el temps, però per equalitzar-la ho fas a l’espai de Fourier (l’espai de les freqüències pels no científics hardcores que no sabeu què us perdeu).

Així és que darrerament estic treballant l'equalització de la meva vida amb la inestimable ajuda de la transformada de Fourier. La primera constatació és que vivim en un món massa agut, amb massa flautes i massa pocs contrabaixos.

Ciutadà del món? Tu el que ets és un gilipolles!

2007-12-08T12:53:00.000-08:00

Durant molts anys, gairebé tots els meus anys, m'he declarat amb orgull ciutadà del món. Ara declaro amb encara més orgull que durant molts anys he estat un gilipolles. Veus un parell de moros venent pa de pita al carrer Sant Pau o et compres un mocador palestí al mercadillo o fins i tot te'n vas a passar un parell d’estius als Andes, i ja està, ja ets ciutadà del món i no creus ni en fronteres ni en banderes.

Bé, no, de ciutadans del món, gràcies a Déu, no n'hi ha gaires. I els que realment ho són, no estan gaire orgullosos de ser-ho. D'això te n'adones quan vius uns quants anys lluny, molt lluny, de casa teva. Te n'adones sobretot quan tornes, i el teu avió creua els Pirineus cap al sud, i a partir d'aquell moment veus el teu petit país i ja no et pots desenganxar de la finestra, i gairebé t'aguantes les llàgrimes quan veus el Montseny, i Montserrat i el Cap de Creus, i aterres a l'aeroport i et tremolen les cames. Aleshores ataques solemnement el teu primer pa amb tomàquet amb pernil en molt de temps.

Aquells que es consideren ciutadans del món solen ser aquells que mai han viscut a gaires quilòmetres de la casa on van néixer.

El Kimali

2007-12-04T20:41:00.000-08:00

Avui he viscut la situació més desconcertant des que estic a Boston. He tornat d’activar els meus xacres al YMCA cap a les 11 de la nit, enmig del primer fred i la primera neu de la temporada. A aquella hora el bus és ple de cares llargues, en general d’afroamericans. Me assegut al costat d’un d’ells i m’he sorprès que estigués llegint “Doña Perfecta”, però he seguit distret en els meus pensaments sense elaborar massa sobre la situació. Amb això he fet una trucadeta rutinària a la Fuchini per convèncer-la que s’adormi al llit i no al sofà com fa sempre, que li agafa mal d’esquena i això no pot seguir així. Hem parlat cinc minuts i quan he penjat el meu company de seient m’ha mirat i amb la seva perfecta expressió afroamericana m’ha dit: “Quina il•lusió sentir algú parlar català a Boston”. I m’ho ha dit amb un català de Girona immaculat. Ja us podeu imaginar que m’he trobat immers en un caos mental absolut, un caos en el qual tot era alhora perfectament real i perfectament impossible! Ha afegit: “Estàs sorprès, eh?”. I a partir d’aquell moment he decidit considerar-lo real i hem xerrat fins la nostra parada; resulta que som veïns.

Es diu Kimali, va néixer a Jamaica i va viure un temps a Barcelona, el temps suficient per parlar més bon català que la majoria dels meus amics catalans. El Kimali és mestre de música en una escola d’educació primària a Boston des de fa 12 anys i estava emocionadíssim de poder exhibir el seu català de bandera amb mi. Sí senyor.

Quan he arribat a casa, he buscat el nom del seu grup a internet, més que res per convèncer-me que la meva experiència havia estat real –res és real si no ho pots trobat a internet-. I sí, aquí el teniu, el Kimali, el Jamaicà que parla català i viu a Boston tocant percussió en un grup senegalès.

Ara atureu allò que estigueu fent, respireu fons, i aplaudiu, per Déu, aplaudiu.

hmmm...

2007-12-02T21:19:00.000-08:00

Ahir vam participar en un d’aquests jocs que a Catalunya anomenem l’amic invisible i que als USA anomenen el Yankee Swap. En vaig sortir força ben parat amb el meu kit de mini ping pong, la meva tassa de Star Wars, i dos preservatius femenins. Dos preservatius femenins que són el tema del post d’avui perquè quan vaig llegir les instruccions d’ús deien literalment:

"Female condom only works when you use it"

Espectacular.

Més Maine

2007-11-27T20:23:00.001-08:00

Altament recomanable això de Maine. Un superfície enorme plena de llacs, boscos i muntanyes, i de tant en tant un pagesot d’allò més profund. Els USA ténen la densitat de població ideal.

I és clar, els pixa-pins (pine-pissers) de torn sota la neu.

La Boston Symphony Orquestra

2007-11-27T20:13:00.000-08:00

Avui m’ha trucat el Martin per anar a escoltar la Boston Symphony Orchestra al Symphony Hall. Tocaven Vltava de Smetana, i com que és el meu compositor-Txec-de mitjans-del-segle-XIX prefereit m’hi he afegit. La BSO és una de les millors orquestres simfòniques del món i diuen que el Symphony Hall, tot i ser molt lleig, és una de les tres sales de concert amb més bona acústica que existeixen. El cert és que se’m fa difícil imaginar una experiència musical més propera a la perfecció que la que he viscut aquest vespre. L’art d’avui és originalitat i enigma, però trobo que sovint oblida aquesta crida a la bellesa i a la perfecció que hom pot experimentar en les grans sales concerts del món, quan la bellesa et força a admetre l’existència de l’absolut.

El Mount Washington

2007-11-26T20:31:00.000-08:00

També vam fer unes quantes excursions per la zona. Això que veieu al fons és el Mount Washington, la muntanya més alta entre els Pirineus i les Rocky Mountains. És com el Matagalls (1917 m) però amb el pitjor mal temps de la terra. A dalt del Mount Washington hi ha l’estació meteorològica que ha registrat el vent més fort que s’ha mesurat mai a la superfície de la terra (372 km/h).Durant 110 dies l’any s’hi registren vents més forts que els dels huracans i la temperatura més baixa que s’hi ha mesurat mai és de -44C. I no hi vam pujar.

Thanks Giving Day

2007-11-25T19:52:00.001-08:00

Podríem resumir el nostre long weekend amb aquesta imatge del sopar de Thanks Giving que ens va preparar la Julie –amb assistència inestimable del Fuchini-. Suposo que esteu buscant el gall d’indi. Vam decidir que això dels Gall d’indis és poc gustós i aixereït així que el vam substituïr per pernil i ànec.

Maine

2007-11-22T05:41:00.000-08:00

Marxem a Maine a passar el Thanks Giving Day weekend amb la família americana (incloent l’oncle Quil•li de NY). Hem tornat a cagar-la perquè hem llogat una casa de somni a la vora d’un llac oblidant que segons la previsió meteorològica les temperatures rondaran els -13C.

En qualsevol cas, l’objectiu és essencialment culinari, és a dir, menjar tot quant àpat suculent ens prepari la Julie, així que el que passi a l’exterior no m’ocupa massa.

La gran atracció del Thanks Giving weekend als USA no és tant el sopar del Dijous, sinó les rebaixes del Divendres, l’anomenat Black Friday. En general les botigues obren a les 12.01 de la nit del divendres i la gent embogeix a l’estil del dia 7 de gener a Espanya. Estem molt temptats d’anar al Maine Mall per captar-ne l’ambient però no estem segurs que estiguem en condicions estomacals per fer-ho. Seguirem informant.

pi = 0.5

2007-11-18T20:06:00.000-08:00

Divendres a la tarda coincideixo als passadissos de la facultat amb un matemàtic catòlic que em diu tot capficat: “Déu no pot existir, perquè si existís hauria fet que dues vegades pi fos igual a 1 en comptes de 6.28...”

De quan jo era èpsilon

2007-11-07T21:05:00.000-08:00

Quan sento a parlar dels problemes que experimenten els professors d’educació secundària avui en dia, de com de difícil s’ha convertit exercir aquesta feina, de com d’indisciplinats són els alumnes i dels pocs recursos que tenen els professors per tirar endavant en aquestes condicions, quan sento a parlar d’aquests problemes intento recordar com va ser la meva educació i què pensava quan era un èpsilon envoltat d’èpsilons.

Tot i haver anat a una d’aquestes escoles que el rumor popular considera elitistes, recordo que en aquella època ja n’hi havia molt de vandalisme, que als professors també se’ls negava el respecte i que de tant en tant se’ls punxaven les rodes del cotxe; en aquella època ja es cridava, s’insultava, es robava, s’escopia i s’agredia. Una gran pèrdua de temps tot plegat si no fos per la pubertat de les èpsilons femenines. També recordo que en aquell moment jo atribuïa la culpa del desastre a la mediocritat de la majoria del meus professors. Aquesta atribució venia de la simple observació que mentre la majoria d’assignatures eren una selva, cada any hi havia aquell parell de professors que tothom escoltava amb obediència militar i fascinació religiosa, aquells professors que mai van haver d’aixecar el to de veu per fer callar ningú o per fer estudiar el personal. Aquells professors que et canvien la vida, fars enmig de la foscor. I jo em preguntava què tenien aquest professors tan brillants que els altres ni tan sols eren capaços d’imitar? La meva conclusió va ser que en a la majoria de professors se’ls en fotia la seva feina, que no tenien vocació de professors ni caps ganes de millorar les seves classes, que jo no els interessava i que ells no m’interessaven a mi.

Avui reconec millor que aleshores que ser professor no n’ha de ser gens de fàcil i conec casos específics d’autèntica heroïcitat – com un manresà ensenyant mates al Bronx-. Però també reconec en tot aquest debat educatiu, o més ben dit, en tota aquesta queixa educativa, hi trobo a faltar el debat sobre la qualitat, vocació, i motivació per la millora del professorat. Entenc que ningú en pugui dir res sense crear una revolució, però com que d’això no en sé res més que els meus records d’adolescència, jo ho puc escriure. Un bloc és al capdavall una finestra per opinar sobre temes que desconeixes profundament. Els temes que coneixes bé, els has de tractar amb tanta delicadesa que t’acabes negant a fer-ho sense cobrar.

Erdos

2007-11-06T19:48:00.000-08:00

Erdos és un dels matemàtics més celebrats del segle XX, tant per la seva trajectòria matemàtica com per les seva excentricitat. Va viure gran part de la seva vida com un vagabund, d’universitat en universitat, de congrés en congrés, trucant a la porta de les cases dels seus amics cridant “el meu cervell està obert” i demanant-los que el deixessin dormir a casa seva. Diuen que les seves pertinències sempre van cabre en una sola maleta.

De les excentricitats d’Erdos, la que més m’agrada és que anomenava els nens “epsilons” perquè en el camp de les matemàtiques els nombres petits solen anomenar-se epsilon.

Tan gran és el Folklore al voltant d’Erdos, que els matemàtics han creat un nombre en honor seu, “el nombre d’Erdos”. És una mena de mesura de com de proper et trobes intel•lectualment del gran geni. Funciona així:

Si ets Erdos, el teu nombre és 0 (no pots ser Erdos perquè està mort).
Si has estat co-autor d’Erdos, el teu nombre és 1.
Si has estat co-autor d’algú amb nombre d’Erdos N, el teu nombre d’Erdos és N+1.

Això us és totalment irrellevant però us ho explico perquè avui m’he trobat un coautor meu que m’ha comunicat amb entusiasme que ell –i per tant jo també- tenia un nombre d’Erdos igual a 4. Aleshores he mirat de la llista d’Erdos 1 i Erdos 2 i he descobert que aviat seré 3... quin suspens eh?

D’acord, ho admeto, tot això se me’n fot gairebé tant com a vosaltres... però que quedi constància que estic temptat d’anomenar el meu primer fill “Epsilon”.

Més New Hampshire

2007-10-22T19:34:00.002-07:00

I ens va agradar tant New Hampshire que hi hem decidit tornar amb tota la família. Aquest cap de setmana l’oncle Quil•li de New York ens ha vingut a visitar i hem anat al Pawtuckaway State Park a fer-hi una barbacoa. Els nascuts a Ibèria no podem evitar sentir-nos delinqüents per encendre foc enmig del bosc, però això a New England és legal i fomentat.

Aquí la Julie currant-se unes llonces i unes costelles de porc marinades amb porto i salsa de pera.

I un parell de fotos més de New Hampshire amb detalls vermell subaru.

New Hampshire

2007-10-14T16:08:00.000-07:00

Avui el Galleguinho i jo hem decidit anar a celebrar el diumenge a New Hampshire. New Hampshire és considerat un estat americà, però en realitat és bàsicament un bosc immens que separa una societat civilitzada (Québec) dels Estats Units. Hem assenyalat un punt del mapa de forma gairebé aleatòria i quan hi hem arribat ens hem trobat sols passejant per aquí.

Al Gore, quin escàndol

2007-10-12T05:09:00.000-07:00

M’acabo de llevar i veig que a l’Al Gore li han donat el premi Nobel de la Pau. Quin escàndol.

Primer. Què té a veure el canvi climàtic amb la Pau?

Segon. Com poden donar el premi Nobel de la Pau al vicepresident del primer productor i exportador d’armes mundial?

Tercer. Li han donat pel bombardeig d’aquella fàbrica farmacèutica al Sudan l’any 1998?

Quart. Li han donat per expandir la pena de mort als USA mitjançant la “Omnibus Crime Bill” el 1994?

Al Gore m’agrada. El seu gran mèrit és demostrar al món que hom es pot enriquir desmesuradament gràcies al canvi climàtic, i això no ho dic amb cinisme. Res en aquest món progressa si no se’n pot treure benefici, així que és una molt bona notícia que la lluita contra el canvi climàtic pugui produïr beneficis econòmics suculents. Per tant, a Al Gore li haurien de donar el premi Nobel d’economia, però el de la Pau que el deixin per tots aquells que han fet de Pau el pilar de la seva vida, i de la seva mort.

L’estètica dels 80 no pot tornar.

2007-10-10T19:32:00.001-07:00

Un dels xocs culturals pels ianquis que venim a Barcelona és la moda. Nosaltres arribem amb les nostres samarretes i texans, xancletes i mitjons i ens trobem enmig d’aquest formiguer en els qual fins i tot els més lletjos es proveeixen d’indumentària estilosa – ja sabeu que en això sóc políticament incorrecte i penso que els lletjos no haurien d’intentar jugar al joc aquest de l’estil, de la mateixa manera que els muts no intenten presentar el telenotícies-.

El cas és que tot passejant pel carrer Pelai vaig decidir entrar al Bershka per veure si li podia comprar un regalet a la meva dona. Allí vaig constatar amb espant que el més gran dels meus temors s’havia fet realitat; allò que a qualsevol persona amb gust li hauria de semblar impossible és ara una realitat: la moda dels 80 torna. I ja em teniu desesperat pel Bershka buscant un detallet per la fuchini entre roba de tons ocres i violetes, pantalons estrets fins al turmell i jerseis de llana amb rombos.

L’estètica dels 80 és la pitjor estètica que ha donat la història des de Louis XIV i en això fins i tot el Galleguinho hi està d’acord. Els 80 són la dècada del Naranjito i del Gorbatxchov, del Tejero i de TV3, però durant els 80 l’estètica va caure en un pou profund del qual no l’hauríen d’haver tret mai.

Així que a partir d’ara declaro boicot a les grans multinacionals de la moda fins que corregeixin aquest error.

May God bless Decathlon.

World Time Zones

2007-10-08T20:15:00.001-07:00

Ja torno a ser a "casa". Han estat 12 vols en 15 dies així que hom em pot atribuir justificadament el desglaç d’un metre cúbic de gel àrtic.

Una de les meves distraccions habituals als avions és tafanejar els mapes del món que hi ha al final de les revistes de les companyies aèries. Aquest cop m’he distret amb el tema dels fusos horaris, un tema que no trobo obvi en absolut. En particular estic totalment fascinat pel descobriment que els fusos estan triats de manera que en cada revolució terrestre hi ha un instant durant el qual coexisteixen 3 dies a la terra. Vull dir que quan en unes illes del pacífic són les 0:30 del matí del dimecres, en unes altres illes molt properes són encara les 23:45 del dilluns, i a la resta del món és bàsicament dimarts.

Algú m’ho pot confirmar? estic delirant?

The Jazz Track I

2007-09-29T07:13:00.000-07:00

Podeu trobar aquí un resum en 5 minuts de la nostra excursió al delta del Mississipi. De pas li deixeu un comentari al Galleguinho indicant que: 1) canvïi la banda sonora i 2) faci el muntatge de tota la resta del Jazz Track.

La veritat

2007-09-25T16:40:00.001-07:00

Us sorpreneu quan us dic que de veritat només n’hi ha una. Si n’hi haguéssin dues, aleshores la veritat seria que hi ha dues veritats, i això és absurd. Tenim dues opcions per l’acte de fe més fonamental de la nostra vida: creure que només hi ha una veritat i que aquesta és universal, o creure en l’absurd i en l’absència absoluta de pensament racional. Solem triar l’entremig, una veritat convenient i un absurd seductor, i això ens porta a viure en aquest relativisme tan pacífic i agradable, fins que ens adonem que ens estem devorant cínicament a nosaltres mateixos i decidim abordar valents la recerca de l’absolut.

ei que vinc

2007-09-20T19:29:00.001-07:00

Res, només avisar-vos que no us espanteu si algun dia de la setmana que ve em veieu caminant per Barcelona amb un croissant a la boca enmig de xinesos i indis. Durant les properes dues setmanes estaré rondant les Europes escampant la bona nova que les cèl•lules són com la pasta de dents i entre altres llocs vindré a predicar a Barcelona. I si organitzeu algun percal feu-m’ho saber tot i que tenint en compte que faré d’amfitrió a un nucli dur de Harvatians i MITians, no crec que m’hi pugui afegir. Mentrestant envio la fuchini al festival de teatre musical de NYC amb la Cris.

Business time

2007-09-18T20:20:00.001-07:00

Aquests són els nostres nous mites.

Zapatero m'apuja el lloguer

2007-09-18T05:31:00.001-07:00

Heus aquí el meu raonament de primer ordre abecedeè:

a. El pare Estat regala 210 euros al mes als joves perquè lloguin pisos.
b. Els joves decideixen marxar de casa i llogar un pis.
c. La demanda de pisos de lloguer augmenta.
d. L'oferta de pisos de lloguer no augmenta.
e. El preu del lloguer augmenta.

Sobre el meu absolut desinterès bla bla bla

2007-09-12T18:38:00.000-07:00

Dir que m’interesso molt més jo mateix del que m’interesses tu no vol dir que posi el meu interès per davant del teu interès. Tampoc vol dir que em cregui millor que tu en res. M’interesso més del que m’interesses tu perquè em puc mirar en molta més profunditat del que et puc mirar a tu; i del que tu em pots mirar a mi.

Per això no acabo d’entendre la reacció popular adversa que ha tingut el post sobre el meu desinterès per la major part de la humanitat, perquè en ell no emeto cap judici moral envers altri. Vaja, que mirar-se el melic no té res d'egoïsta, ni de pedant.

El geni

2007-09-07T05:04:00.000-07:00

Ja he escrit algun altre cop sobre aquest geni boig del meu laboratori que és capaç de resoldre qualsevol problema que se li plantegi però que sol plantejar-se sempre problemes absolutament intranscendents per la humanitat. Forma part clarament del col•lectiu de gent que és massa llesta, i que no si no ho fossin tant, haurien contribuït a la ciència molt més del que han fet realment.

El fet és que ha aparegut en una revista molt prestigiosa un article força rellevant per la meva recerca actual. És la solució a un model matemàtic molt complex que em soluciona molts mals de cap. Com que la comprensió del problema està completament fora del meu abast, he decidit endinsar-me en el món del geni i demanar-li si em podia ajudar.

Quan he entrat al seu despatx, ell òbviament estava jugant al solitari de Windows –un dia li he de preguntar exactament què hi veu en el solitari de Windows, segurament és tan llest que ja només pot competir en solitari. En qualsevol cas, ha fet un cop d’ull a l’article que li portava, ha obert un arxivador i n’ha tret un munt de paperots. Contenien exactament el problema que plantejava l’article, resolt a ma, pas a pas, i sense ni un sol error. “I solved it 10 years ago but I thought nobody would be interested, so I never tried to publish it”. Que malparit.

Una editorial de Nature...

2007-09-05T20:40:00.000-07:00

... que parla de mi! Aquesta setmana Nature publica una editorial titulada “More than lip service” en la qual es planteja com ha de ser la recerca multidisciplinar del segle XXI. Citen 3 referències, i una d’elles és l’article que hi vam publicar fa uns mesos.

Home, què vols que et digui, em fa molta il•lusió.

3 anys

2007-09-04T20:31:00.000-07:00

Avui fa tres anys que vaig posar la meva vida en dues maletes i vaig creuar l’oceà. Aquí m’hi esperava una nova vida i allà hi deixava tot el que em feia feliç i no cabia en dues maletes. Ho deixava tot molt lluny i per molt de temps. Sempre recordaré el 4 de setembre com el dia en el qual em vaig conèixer més petit que mai, perquè som molt petits quan de cop i volta perdem tot lligam i referència i ens trobem reduïts a la nostra essència crua.

La meva nova vida començava en la solitud absoluta. Ara tenim una casa, i som una família, i som el vermell de la tardor, i el silenci de la neu, i aquest ocellet que ens desperta cada dia a les 5 de la matinada, el molt fill de puta.

Sobre el meu absolut desinterès per la major part de la humanitat

2007-08-25T20:01:00.001-07:00

Una dels grans trets diferencials entre el Galleguinho i jo, a part del meu talent i gust per la música al costat de la seva manifesta incapacitat interpretativa i manca de sensibilitat per discernir l’excel•lència de la vulgaritat, un dels grans trets diferencials entre el Galleguinho i jo, deia, és que ell assisteix a unes cent cinquanta festes nocturnes per any mentre que jo només solc assistir-ne a una, i solc assistir-hi per confirmar que no hauria d’haver-hi anat. Per festa entenc la trobada nocturna d’una certa quantitat d’homes i dones, la majoria desconeguts els uns dels altres, en un ambient més aviat sonor i etílic. Afirmo que les festes només serveixen per poder-te despertar ressacós l’endemà – sol o acompanyat- i proferir el següent autoengany: “uah! quina festassa ahir!”.

Jo entenc que l’home és un ésser amb capacitat social, i mantinc que molts dels passos decisius que he fet a la vida han estat conseqüència directa de l’acció d’altri, però això és independent del fet que trobo la major part de la humanitat molt poc interessant, i que em costa assumir el cost social que cal pagar per comunicar-me de forma adient amb el petit percentatge –o permilionatge- de gent que m’interessa.

Aquest aspecte tant diferencial entre el Galleguinho i jo ens ha portat a una de les nostres habituals discussions que tot i la seva violència no són més que recerca de coneixement comú. En aquest cas, la nostra conclusió és que m’interesso molt més jo mateix que la immensa majoria de la humanitat. Se m’acuden tota mena d’adjectius per desqualificar aquesta conclusió, però com que em temo que és veritat, l’escric.

I com que vivim en l’era de l’autojustificació, no només l’escric sinó que la defenso, i no només la defenso sinó que l’elevo a principi. El coneixement que podem assolir de nosaltres mateixos és tan profund que solem espantar-nos-en. I cerquem refugi en l’altri, que no és més que un mirall prou difós per creure que allò que ens espanta, en realitat no hi és.

Summer Night History: The Beach Boys

2007-08-14T20:36:00.000-07:00

Començo aquí una sèrie de posts sobre els concerts històrics als quals estem assistint –per bé o per mal- aquest estiu. Per començar – per mal- un concert dels Beach Boys que, després de 40 anys d’arrossegar-se pels escenaris del món, segueixen mostrant una manca absoluta de talent. Això va ser dissabte passat a la nit a l’Esplanade de Boston. El millor, com sempre, la massa humana mòrbida entregada a l’espectacle.

2007-08-10T03:58:00.000-07:00

El meu grup de recerca

Sicko

2007-07-25T19:50:00.000-07:00

Ahir vèiem Sicko, el nou film de Michael Moore. En aquest cas, Moore utilitza la seva demagògia deliberada per intentar convèncer els americans que el seu sistema sanitari és una merda. Els USA deuen ser l’únic país desenvolupat en el qual no hi ha cobertura sanitària universal i això dona lloc a casos dramàtics de desatenció sanitària com els que explica a la seva pel•lícula. Per exemple, el fuster que perd els dits en un accident i no els pot recuperar perquè no pot pagar els $60000 que costa l’operació.

La versió liberal del tema és que cada americà ha de tenir el dret de decidir què fa amb els seus diners, i una manera de gastar aquests diners és contractar una assegurança mèdica privada. L’altra versió és que hi ha molta gent que no pot pagar una assegurança privada, així que uns 50 milions d’americans no tenen cap pla sanitari. Més greu és que els 250 milions d’americans que sí que tenen assegurança han de lluitar ferotgement amb empreses asseguradores perquè cobreixin algunes operacions crítiques d’alt cost. D’aquest fet en som testimonis molt propers i hem vist com una factura mèdica ha acabat destruint la vida d’una família força benestant.

En el fons el debat és molt antic, fins quin punt l’estat s’ha de ficar a la vida dels seus ciutadans i limitar la seva llibertat? Jo crec que l’estat no s’hauria de ficar massa a la vida dels seus ciutadans, que s’hi hauria de ficar molt menys del que s’hi fica a Catalunya per descomptat, però que hauria de garantir que ningú pateixi o mori perquè no pot pagar la factura del seu metge.

De tota manera no puc deixar de pensar que els USA i la seva inversió pública i privada en recerca biomèdica són els principals responsables del benestar sanitari del món occidental. Vull dir que aquest individualisme i competitivitat extrema que critica Moore són els responsables que avui tinguem la tecnologia suficient per fer tractaments mèdics sofisticadíssims per curar malalties fins fa poc mortals. A més a més, seria hipòcrita per part meva criticar el sistema liberal americà tal i com és actualment, tenint en compte que és el país que m’ha permés formar-me en l’èlit de la recerca biomèdica mundial. És la tecnologia que aquesta èlit competitiva i individualista està desenvolupant la que farà alguns dels que esteu llegint això moriu de vells i no de càncer.

Chicago South Side

2007-07-18T20:50:00.001-07:00

Abans de marxar a la recerca de les arrels del Jazz vam explicar a uns quants americans que teníem la intenció de visitar el South Side de Chicago. En general es posaven les mans al cap i ens intentaven fer prometre que no hi aniríem, però hi vam anar perquè som molt tossuts i perquè els americans són uns cagats. Un cop allà, els cagats érem nosaltres, buenu, sobretot jo.

Chicago va ser la capital del Jazz a mitjans del anys 20, i era al South Side on hi havia els clubs més emblemàtics de la ciutat. L’any 1922, Louis Armstrong abandona New Orleans i hi apareix per tocar amb la banda Joe King Oliver al Lincoln Gardens. Avui, allà on s’aixecava aquell club llegendari hi un jardinet, una empresa immobiliària i un pàrking enorme. Ni una sola placa commemorativa.

Seguim endinsant-nos al South Side a la recerca del Pekin Inn, considerat per alguns el club on va néixer el Jazz a Chicago. Un cop més, fracàs absolut. Avui l’espai del Pekin Inn, l’ocupa una casa derruïda. Cap placa commemorativa.

Més cap al Sud de la ciutat, busquem l’adreça on hi havia el Sunset Café, el club en el qual Earl Hines va brillar durant la dècada dels 1920s i en el qual van tocar tots els grans músics de l’època. Avui és una botiga d’eines, que aquí anomenen Hardware Store.

Hi entrem i preguntem als dependents si hi queda algun detall del que va ser el Sunset Café. Aleshores emergeix de sota el mostrador una venerable anciana negra que ens condueix a la rebotiga. Tatxaaaaaannn!!!! Aquí els teniu, entre el microones i la nevera, hi conserven les pintures que decoraven l’escenari del Sunset Café. He dit bé, entre el microones i la nevera. Aquestes pintures són pràcticament tot el que queda del South Side de Chicago. Això, i la segregació, ni un sol blanc en kilòmetres a la rodona.

El Preservation Hall

2007-07-17T19:58:00.001-07:00

El cap de setmana que vam ser a New Orleans vam coincidir amb un festival de Hip Hop, l’Essence Festival. Crec que el 99% de la població de New Orleans aquell cap de setmana era negra. Tot i que el Hip Hop no acaba de ser la meva música, hi reconec l’essència de la música negra. El Hip Hop és de ben segur la música popular afro-americana del moment, de la mateixa manera que el Jazz ho era al voltant de 1915. Així ens va fer il•lusió ser els únics blancs passejant per Bourbon Street entre desenes de locals atapeïts per joves afroamericans. Va ser una mena de mig viatge en el temps.

Tot i el festival de Hip Hop i el flagell de Katrina, a New Orleans encara s’hi pot escoltar Jazz tradicional de qualitat. Al Preservation Hall hi vam escoltar un trio de trombons molt swingant i genuï. Ens hi vam quedar 3 hores asseguts a terra. Hi haguéssim segut cinc hores més si ens haguessin deixat. El funcionament era el següent: “if you have a request, write the title on a $20 bill and give it to me”. I així es van treure una propina molt suculenta.

I aquestes són les fotos que va fer el Galleguinho.

Monica Hall

2007-07-15T11:10:00.000-07:00

A New Orleans vaig rebre la gran notícia que he estat seleccionat per formar part del programa Ramón y Cajal (o Monica Hall segons la Julie) del ministeri d’educació i ciència. Aquest programa és (desgraciadament) la màxima aspiració per un científic espanyol jove que vol tornar al seu país a fer recerca El resultat és un contracte de 5 anys finançat pel ministeri que es converteix –si passes una avaluació- en una plaça fixa a la Universitat. Això està molt bé, finalment als 31 anys podré signar el meu primer contracte. Només he hagut de fer dues carreres superiors, un doctorat, un exili de 3 anys a la millor universitat del món, i publicar un Nature. I he tingut sort, perquè em sembla que sóc el més jove (o un dels més joves) dels seleccionats. Us imagineu que s’exigís el mateix grau de formació als polítics?

Tot i que això del Ramón y Cajal és molt salvatge (o s’és vist que un país “t’obligui” a anar a formar-te a l’estranger durant anys per poder accedir a un plaça laboral?) em sembla que és un programa molt bo per la ciència espanyola. Ara mateix s’estan reincoporant científics molt qualificats al sistema de recerca espanyol i això hauria de representar un salt substancial en el progrés del país. No deixa de ser irònic que molts dels aproximadament 2000 científics que van participar al concurs i que no han estat seleccionats tenen millors curriculums que molts dels professors universitaris del país, i probablement que els avaluadors del programa.

Total, que tornem! No sabem ben bé quan, probablement l’estiu que ve. Estem molt contents, tot i que passem de jugar del Barça a la Gramanet, farem el que podrem per pujar a segona A l’any que ve!

Blog del Jazz Track

2007-07-03T06:59:00.000-07:00

Clickeu aquí per llegir el blog del viatge. Avui Kansas City - Memphis.

Marxem

2007-06-29T07:00:00.000-07:00

Aquesta nit volem cap a Chicago, preveient la nostra primera Jam Session de matinada al Club més antic de la ciutat, el Green Mill. Demà, ruta pel South Side i més concerts al vespre. I després...

Illinois, Iowa, Missouri, Arkansas, Tennessee, Mississippi, Louisiana.

Seguirem informant.

Aquesta setmana

2007-06-25T05:47:00.000-07:00

Què voleu que us digui, aquesta setmana és la setmana d’abans del Jazz Track, i treballarem un munt d’hores i com sempre esperarem l’inesperat, però per sobre de tot, aquesta és la setmana d’abans del Jazz Track i per celebrar-la comencem amb un iutup descomunal (cortesia de la mire). Ray Brown i Gene Harris que converteixen Summertime en una suite amb tots els elements que fan del Jazz la millor música del segle XX.

I si no sabies què és el Jazz, ara ja ho saps.

Funcionaris estrella

2007-06-20T21:25:00.000-07:00

Penso que la gran feblesa del sistema liberal americà és que no compleix el principi fonamental del liberalisme que és la igualtat d’oportunitats. Nens pobres i nens rics no tenen ni de bon tros les mateixes oportunitats educatives i cal ser un geni molt tossut per haver nascut al Bronx i acabar a Harvard. Que això no és bo ho saben els polítics liberals i els no liberals tot i que uns i altres s’inclinen per solucions diferents.

Una possible solució per garantir la igualtat d’oportunitats és reduïr les oportunitats dels que en tenen, és a dir, rebaixar el nivell educatiu fins que els que ténen accés a l’educació siguin tan poc educats com els que no en ténen. Aquesta seria la solució catalana igualitària segons diuen els experts.

La solució Bostoniana sembla tenir una tendència oposada, si més no aquesta és la intenció del nostre alcalde demòcrata Thomas Menino –que té cara de tonto del bote però no ho deu ser tant-. En Menino ha decidit impulsar l’escola pública fitxant la superintendent (suposo que l’equivalent a la inspectora general, o dit d’altra manera, la jefa de l’educació pública més celebrada del país, la Dra. Carol Johnson) actualment superintendent de les escoles públiques de Memphis.

Aquest fitxatge d’un funcionari ha estat un esdeveniment mediàtic de primera plana, equivalent a qualsevol fitxatge estel•lar dels Celtics o dels Red Sox. El seu sou serà d’uns $250.000 anuals. Us imagineu la reacció a Catalunya si l’encarregat d’educar els pobres cobrés un sou milionari com aquest?

Això sí que és molt lliberal. Vols arreglar l’educació? Doncs fitxa el millor per fer-ho. Que millor no vol venir? Afluixa més pasta i l’acabaràs convencent.

Armstrong i Parker, el Tango i la Sardana

2007-06-18T21:46:00.000-07:00

Aquests dies faig dues coses: d’una banda treballo, i d’altra banda em preparo pel Jazz Track. Disposo d’una pila de llibres i DVDs sobre la història del Jazz que devoro àvidament. De tota aquesta documentació, em crida l’atenció el paral•lelisme que s’estableix de forma gairebé universal entre l’aportació al Jazz que va fer Louis Armstrong i la que va fer Charlie Parker. La història els presenta com els dos grans revolucionaris del Jazz. A mi em sembla que és cert que tots dos van aportar una nova manera de tocar Jazz, però també és cert que l’analogia acaba aquí.

No es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i no cal haver escoltat gaire Jazz per veure-ho clar. Tots aquells clubs de Jazz que la música de Louis Armstrong va obrir, els va tancar la música de Charlie Parker. Aquella música que Armstrong tocava per ballar, Parker la tocava en clubs en els quals es llegien cartells com ara “Dancing is strictly forbidden”. La d’Armstrong era la música d’un poble, la de Parker la d’una èlit . I no es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i tots els que heu escoltat una mica de Jazz sabeu que això és veritat.

I el que no entenc és perquè tots els llibres perpetuen aquesta mentida que diu que la música d’Armstrong i la de Parker és la mateixa, i en canvi ningú fa referència a la meva proposta que el tango és l’evolució natural de la sardana.

Oh my God Road

2007-06-12T21:15:00.000-07:00

En un raconet del mapa de Colorado, escrit en lletra petita, hom pot llegir les paraules “Oh my God Road”. Sense pensar-ho dues vegades –que vol dir que la Fucho, la Julie i jo no ens ho vam pensar dues vegades però que el Galleguinho encara s’ho pensa- vam dirigir-nos cap a la “Oh my God Road”. És una pista de Muntanya força llarga que passa per desenes de mines d’or abandonades com aquesta.

Uggggh!!! El que no sabem és si es diu “Oh my God Road” per les vistes increïbles de les Rocky Mountains, per la por que fan les mines abandonades, o pels precipicis que hi ha a banda i banda de la pista.

Colorado 4000

2007-06-11T20:53:00.000-07:00

Sí senyor, tot i les lesions vam aconseguir arribar a la cota 4000. Aquí ens teniu a la falda del Mount Evans (4347 metres).

Bé, no us enganyaré. La raó per la qual vam arribar a 4000 metres amb un turmell torçat és perquè els ianquis han construït una carretera que puja a 4000 metres. La carretera la podeu intuir en aquesta foto.

Hi ha moments que condueixes ben bé amb 4 metres de neu a banda i banda, i la raó per la qual ens vam atrevir a fer-ho és perquè tot i que vam reservar un cotxe compacte per internet, ens van encolomar aquesta BÈSTIA (atenció al detall de la gorra de cowboy del Galleguinho).

Més Ketchup

2007-06-10T13:25:00.000-07:00

Aquest article us farà més gràcia, ni que sigui per la meva disfressa de presidiari en solidaritat amb la Paris Hilton.

Colorado 3000

2007-06-07T20:34:00.000-07:00

I a 3000 metres Colorado és així. La pregunta que us fareu, per poca muntanya que hagueu pujat, és com és que encara hi queden arbres a 3000 metres? Espero la resposta als comentaris de demà.

I aquests som els expedicionaris. Com podeu veure, equipadíssims per l'alta muntanya.

No penseu pas...

2007-06-06T21:53:00.000-07:00

... que he abandonat l'autobombo. De fet, he creat un blog per recollir les notícies relacionades amb l'article de la pasta de dents. Ara el meu objectiu és trobar una cita a cada país d'Amèrica del Sud.

Commencement

2007-06-06T15:33:00.000-07:00

Demà és un gran dia a Harvard. És Commencement, el dia que nosaltres anomenem graduació. Aquí en comptes de celebrar que acaben la carrera, celebren que comencen la vida postuniversitària. Suposo que diu molt sobre la mentalitat emprenedora de l’èlit americana.

Avui escric el post des de la Biblioteca de la Law School, probablement la facultat més il·lustre de Harvard. Hi han estudiat, per exemple, cinc dels nou membres actuals del tribunal suprem americà. De fet, escric des d’una taula de la primera planta envoltat de quadres de tots els membres del tribunal suprem americà que han estudiat aquí. Em sento una mica vigilat per aquests pàjaros il·lustres, però què voleu que us digui, sóc una mica rata de biblioteca i trobar-me assegut en una cadira en la qual deuen haver estudiat alguns dels personatges més influents del segle XX em fa feliç.

I si aquest paiu que seu a l’altra banda de la taula és president dels EUA d’aquí vint anys?

Colorado 2000

2007-06-05T21:27:00.000-07:00

Comença el recull de fotos del Rocky Mountain National Park. Avui toca la cota 2000.

Els no tan ràpids (segueix l'autobombo)

2007-06-03T08:12:00.000-07:00

Com m’agraden aquestes fotos de tubs de pasta de dents...

United Press International
Terra (Spain)
Estrella Digital (Spain)
Unión Radio (Venezuela)
Rosario 3 (Argentina)

Els més ràpids

2007-06-02T09:25:00.000-07:00

Interrompo la descripció del viatge a Colorado perquè ahir va sortir publicat el nostre article a Nature, i avui he estat fent una cerca a Google per veure quins han estat els mitjans de comunicació que se n’han fet ressò més ràpidament. Els guanyadors són:

El correo gallego
AOL latino
Ecofield
El diario médico
Panamá América

Bé, de fet, la guanyadora absoluta és l'Agència EFE.

Colorado I

2007-05-31T21:29:00.000-07:00

Comencem el capítol Colorado, or I should say COLORADO, amb un entreteniment. Trobeu les 10 diferències entre aquests dos poblets situats a una alçada similar.

1) Rubió: el poble més alt de Catalunya a 1687 metres d'alçada.

2) Denver: la capital de Colorado a 1600 metres d'alçada.

tic tac tic tac tic tac ...

Colorado

2007-05-21T20:10:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ens n’anem a COLORADO amb la family. La family està formada per un pare responsable –que sóc jo- i quatre fills que em fan la vida impossible que són la Fucho, el Galleguinho, la Julie i el Quil•li (que aquest cop es queda a casa).

No cal dir que el motiu pel qual vaig fer pressing per anar a Colorado era la meva nostàlgia de muntanya. El meu objectiu secret era fer un 4000, un 4000 com aquest de la foto (a Colorado els anomenen fourteeners perquè fan més de fourteen feet).

Però un cop ja tenia triat el meu 4000 i les diverses rutes per ascendir-lo la família es va anar fent enrera. Primer l’intel•lectual d’esquerra, el Galleguinho, descobreix la distribució de Boltzman i diu que 4000 metres no hi ha prou oxigen pels seus pulmons i que ni parlar-ne. Després descobreixo que la Julie té mal de muntanya a partir de 200 metres sobre el nivell del mar. I al final la Fucho va i es torça el turmell. La meva darrera esperança era trucar a l’Eva i convèncer-la que ho deixi tot i agafi un vol BCN-Denver per ascendir un 4000 amb mi. Però l’eva també s’ha fet mal...

Bé, ara l'objectiu s'ha convertit en agafar mides per fer-hi una ruta l'any que ve...

El Veritas Forum

2007-05-18T22:27:00.001-07:00

Si hi ha una institució universitària en la qual hom no esperaria trobar cap signe de fe religiosa, aquesta institució és el Massachusetts Institute of Technology. Desenes de premis Nobel han convertit el MIT en la meca de la maquinària, el lloc on el xip desbanca l’ànima i els enginyers del futur afilen les urpes per competir en el món salvatge de les enginyeries d’èlit.

Si hi ha una persona en el món en qui hom no esperaria trobar una fe religiosa, aquesta persona és Francis Collins, el director del Human Genome Project, l’home que va desxifrar el codi de quatre lletres que determina la nostra existència.

Bé, fa unes setmanes vaig assitir a una sèrie de xerrades organitzades al MIT per un grup d’estudiants que s’anomenen el Veritas Forum. La missió principal del Veritas Forum és “to engage students and faculty in discussions about life's hardest questions and the relevance of Jesus Christ to all of life”. Precisament la xerrada inaugural d’aquesta temporada la va fer Francis Collins. Resulta que com que tenia poca feina dirigint el Human Genome Project –projecte que va dur a terme en menys temps del previst i gastant menys diners dels previstos-, Francis Collins es dedicava a pensar sobre Déu i la ciència i fins i tot va escriure un llibre titulat “The Language of God: A Scientist Presents Evidence for Belief”. Va fer una xerrada molt interessant, la podeu veure en vídeo aquí. Va posar les coses al seu lloc, els creacionistes al seu lloc i Darwin al seu lloc.

De tot plegat, el que em va cridar més l’atenció va ser veure un auditori ple a vessar d’estudiants de tot el món i fins a mitja dotzena d’aules adjacents que projectaven en directe la xerrada pels que no vam cabre a l’auditori. Déu és una de les preguntes més difícils que afronta la humanitat i és a les universitats on les preguntes difícils s’han d’afrontar. Això és sentit comú, i per això el debat religiós és viu a les universitats americanes. El que no té sentit és l’ateïsme monolític que regna a les aules del meu petit país. Una societat que no afronta la qüestió de Déu no és una societat sana. I no es tracta de tenir fe o no tenir-ne, es tracta de fer-se la pregunta.

Més ironies

2007-05-08T19:47:00.000-07:00

És irònic que els progres antiamericans es vesteixin amb AMERICANA de pana, pantalons TEXANS, i ulleres de PASTA.

Strange

2007-05-08T19:25:00.001-07:00

No és normal que una persona com jo tingui un estudiant de doctorat i tampoc és normal que l’estudiant de doctorat sigui indi i dentista. No és normal que l’estudiant de doctorat estigui boig per la medicina regenerativa fins al punt de decidir muntar ell solet un simposi a la Harvard Medical School. I encara és menys normal que aconsegueixi que les màximes autoritats del camp hi assisteixin entusiasmats. No és normal que l’estudiant de doctorat pensi que la meva recerca té implicacions directes en la medicina regenerativa i no és normal que em convidi al seu simposi a presentar els meus resultats. No és normal que a les 3 de la tarda em trobi presentant les meves dades a l’auditori de la Harvard Medical School davant una audiència formada bàsicament per cirurgians plàstics. No és normal que a les 3 de la tarda un ésser humà hagi de veure un vídeo d’un cirurgià plàstic regenerant les cremades de tercer grau d’un malalt terminal. Ni és normal que a les 3:30 el mateix ésser humà hagi de veure un vídeo d’un altre cirurgià separant siamesos.

I aquest post és només el preludi del post de demà que titularé ÈLIT.

May Day

2007-05-01T19:58:00.000-07:00

És irònic que l’1 de maig commemori un fet esdevingut als USA com és l’execució dels Martirs de Haymarket. És irònic, perquè els USA és un dels pocs països occidentals en els quals no es celebra l’1 de maig. Deu ser que les nacions tendeixen a voler oblidar els esdeveniments dolorosos de la seva història. En qualsevol cas, trobo curiós que les desfilades militars a la Plaça Roja i a Tianan’men durant l’època comunista commemoressin el dia en el qual els treballadors ianquis van tenir els collons de demanar una jornada laboral de 8 hores, i que en canvi els ianquis no se’n vulguin recordar.

Aquí tenim Labor Day, que és el primer dilluns de Setembre, però no hi ha protestes ni manifestacions significatives. Durant Labour Day els treballadors treballen hores extres perquè els rics puguin viatjar, comprar al mall i jugar a golf. El dia del treballador és el dia en el qual el treballador fa tot el possible per maximitzar el consum. El Galleguinho ho anomena explotació mentre adquireix una americana de pana a Banana Republic. Jo li toco els ous dient durant Labour Day celebrem la creació de riquesa mitjançant el consum.

The Jazz Track

2007-04-29T21:06:00.000-07:00

The jazz track és un bogeria i un somni fet realitat. És un projecte en el qual hem estat pensant des que vam arribar a Boston i ens vam trobar amb el Galleguinho. De vegades semblava que el faríem segur, de vegades que mai ens hi atreviríem.

Avui hem decidit que ho tiràvem endavant i hem comprat els bitllets d’avió. Boston-Chicago el dia 29 de juny i New Orleans – Boston el 8 de Juliol. Entremig, 2300 kilòmetres en cotxe explorant les arrels del Jazz, de Chicago a Kansas City, de Kansas City a Memphis, i de Memphis a New Orleans.

En agradaria convertir aquest viatge en un itinerari que qualsevol persona pugui repetir després de nosaltres així que hem obert una Wikitravel amb tot el context i els detalls del viatge. Si teniu alguna idea per millorar el viatge, ajudeu-nos a completar-lo!

Per cert, de pas pensem gravar un documental sobre els racons on tot va començar i que ningú ja recorda. No cal dir que estem oberts a rebre qualsevol mena de finançament a canvi de l’exclusiva. Jo seré el càmera, el Galleguinho i la Fucho els presentadors i la Julie la traductora de l’anglès que parlen els avis afroamericans a qualsevol llengua intel•ligible.

Museus?

2007-04-27T10:49:00.000-07:00

Et prepares per un cap de setmana tranquil, sense experiments i amb l'únic stress, gens negligible, d'acompanyar la Fucho i la Julie, les dues juntes, a l'ikea. Aleshores t'arriba aquest mail de l'editor de Nature dient que durant els propers dies possiblement seràs contactat en referència al teu article per part les següents institucions: The Science Museum in London, The Museum of Science in Boston, The Natural History Museum in London, and The American Museum of Natural History in New York. Clar, jo que ja m'estresso per fer una mini xerrada al meu departament, imagineu-me fent una xerrada sota el Tiranosaurus Rex del Museu d'història natural de New York. Sort que al meu jefe li encanta això de xerrar i estarà encantat d'escampar la paraula de Déu pel món enlloc meu.

Xerrar

2007-04-24T21:44:00.000-07:00

He deixat d’escriure durant uns dies perquè m’he estat preparant massa intensament una xerrada que havia de fer avui a Harvard. Xerrar no m’agrada però xerrar a Harvard és l’oportunitat de mostrar les teves idees a gent molt important, i aquestes oportunitats no es poden desaprofitar. Així que porto ben bé dues setmanes en estat de pànic intentant pensar coses intel·ligents.

Al final vaig decidir parlar d’un projecte nou que em sembla molt interessant i que penso que té implicacions rellevants en camps tant diversos com la morfogènesi o el càncer però quan només portava dos minuts de xerrada, el cap del departament m’ha interromput tot plantejant que això que estava dient no tenia cap relació amb la realitat i que aquest procés que estic estudiant no passa en el cos humà. I no ho ha dit precisament amb to afable.

En aquest moment tens dues opcions: entrar en una discussió amb tal bèstia del coneixement i acabar enfonsant-te en la misèria o bé callar i acabar enfonsant-te en la misèria.

En aquest cas el que ha passat és que entre l’audiència hi havia l’antic cap del departament i li ha plantat cara al nou cap del departament, s’han dit de tot en aquest to amical però sever amb el qual es comuniquen les patums Harvartianes i ens ho hem acabat passant d’allò més bé.

Jo segueixo pensant que aquest projecte és molt interessant.

Herois

2007-04-18T13:59:00.000-07:00

De tota aquesta desgràcia horrible de Virginia Tech, em va cridar l’atenció que quan encara no se sabia qui era l’assassí, o si era un sol assassí o eren dos o tres, o si era Al-Qaeda o ETA, quan no se sabia res d’això ja sabíem que hi havia hagut un catedràtic supervivent de l’holocaust que s’havia interposat entre les bales i els seus estudiants.

No és que dubti de que el professor vagi fer el que diuen que va fer, i estic convençut que més d’una persona va morir intentant aturar l’assassí en comptes de saltar per la finestra, però em sembla interessant que sempre que hi ha una gran desgràcia, el primer que apareix són els herois i no puc deixar de sospitar que en alguns casos si no hi ha herois reals ens els construïm. Deu ser l’única manera que tenim d’exorcitzar el terror.

Valents

2007-04-09T19:56:00.001-07:00

La raó per la qual la societat americana és més religiosa que cap altra societat desenvolupada és simplement que a la societat americana prendre decisions hi és habitual.

Pensava això mentre veia el prevere catòlic de Harvard batejar solemnement un grup d’estudiants durant la vetlla pasqual. Pensava que cal ser molt valent per ser batejat quan ets adult, més encara quan ets un estudiant llest i ric, un nou membre de l’èlit intel•lectual i econòmica del país. Decideixes professar que Jesús va ressuscitar per alliberar el món del mal, una afirmació per la qual tenim entre poca i cap evidència històrica. No puc imaginar una decisió més arriscada que assumir una proposta de sentit global com la fe cristiana. És certament més còmode i conservador pensar que potser Jesús va ressuscitar però que potser algú es va emportar el cadàver del sepulcre, o creure que l’Església té coses bones però que al llarg de la seva història ha fet molt de mal a la humanitat; i fer ioga un cop per setmana per trobar-te a tu mateix i anar fent.

Malgrat aquest risc immens que corren els cristians quan decideixen ser cristians, malgrat l’aposta ferma per un munt d’esdeveniments històricament poc raonables, malgrat basar el sentit de la seva vida en la resurrecció d’un fuster, malgrat tot això anomenem els Cristians conservadors i alhora anomenem els agnòstics de progressistes. Ser agnòstic és raonable, però és la postura més conservadora que pots triar i els americans no en són de conservadors quan cal prendre decisions importants. Per això són un país tan religiós, perquè són un país de decisions arriscades.

Un país religiós, un estat laic.

2007-04-06T15:32:00.001-07:00

No és cap secret que USA és el país desenvolupat amb un índex de religiositat més elevat. Aquí creuen joves i vells, rics i pobres, blancs i negres, i savis i illetrats. Davant d’aquest fet incontestable, seria d’esperar un paper rellevant dels líders religiosos a la vida política i una presència considerable de la religió en les matèries que competeixen a l’Estat. En canvi, tot i les exclamacions de l’Europa progressista contra el poder dels neocons, als USA estat i religió són dos àmbits totalment independents. L’exemple més evident és avui, Divendres Sant, Good Friday. Avui tothom treballa als USA, tothom excepte els cristians que han demanat festa per assistir als oficis de Setmana Santa. De la mateixa manera, dilluns passat també vam treballar tots excepte els jueus que van demanar festa per celebrar la Pàsqua.

En contra del que passa Espanya, als USA no hi ha cap conflicte entre Estat i religió. Això és un indicador de la bona salut de la societat americana i un nou exemple de que els USA són el país més lliure del món.